Xifres que trenquen prejudicis sobre les persones sense llar

Sovint afirmem que viure al carrer no és fàcil i que ningú viu al carrer perquè vulgui. Ara ho tornem a explicar però ens volem recolzar en algunes dades per desmuntar mites i prejudicis des de les xifres.

Les persones que viuen al carrer… viuen en aquesta situació perquè volen? S’ho han buscat i no volen anar als albergs? Viuen sense problemes perquè a Barcelona és més fàcil? Són preguntes que sentim sovint i que volem respondre amb una quinzena de xifres. Les dades surten del cens de persones que dormen al carrer que vam organitzar l’any passat, en el qual vam entrevistar 315 persones que viuen al carrer a Barcelona, i de la diagnosi sobre la realitat del sensellarisme a Barcelona elaborada per la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar.

1.

És fàcil viure al carrer?

Ningú viu al carrer per decisió pròpia. Hi ha moltes causes: algunes depenen de la persona i altres són estructurals i tenen a veure amb la societat en què vivim. A Barcelona, el 67% de les persones que viuen al carrer i que vam entrevistar al cens són d’altres països, és a dir, no tenen una xarxa social i familiar forta que les puguin ajudar quan ho necessiten.

Haver de viure al carrer significa per a la persona estar exposada a molts riscos: violència, fred, calor, pluja, esgotament mental i físic… Segons el cens, tres de cada deu persones havien anat a les urgències dels hospitals en els últims sis mesos perquè no es trobaven bé i, en el cas de les persones que fa més temps que viuen al carrer, la xifra augmenta fins el 68,4%. Només l’any passat, a més, vam acomiadar 59 persones que coneixíem i que havien viscut al carrer; de mitjana, havien viscut 24 anys menys que la resta de barcelonins.

2.

No volen anar als albergs.

Hi ha una dada irrefutable que ajuda a desmuntar aquest mite: a Barcelona hi ha més de 2.150 places públiques i privades per a persones sense llar i estan plenes. Això significa que, malgrat l’esforç d’obrir places noves en els darrers anys, al carrer encara hi ha un miler de persones que no poden accedir a aquesta alternativa.

D’altra banda, el 42% de les persones que vam entrevistar al cens ens van explicar que, durant l’últim any, van accedir a algun allotjament temporal però que després van haver de tornar a viure al carrer, amb l’esforç de subsistència que això suposa.

3.

No volen fer res.

En el dia a dia, una persona que dorm al carrer destina moltes hores a desplaçar-se d’un recurs a l’altre -per dutxar-se, per dinar, per buscar aixopluc, etc- perquè estan en diferents punts de la ciutat.

Planificar com deixar de viure al carrer és difícil perquè també has de dedicar un temps a saber com protegir-te i fer minvar el dolor físic i emocional. En aquest context, el 41% de les persones que vam entrevistar al cens afirmen que tenen problemes de salut física i el 19% pateixen malalties cròniques.

Destaca també una dada que desmunta aquest prejudici: el 14,3% de les persones que dormen als albergs i recursos públics i privats de Barcelona tenen feina però no poden pagar un habitatge. La xifra s’ha triplicat des de l’any 2012, segons la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar. No tenir una feina no significa rebre una prestació social: el 66% de les persones que vam entrevistar al cens afirmaven no tenir cap tipus d’ingressos.

4.

Són persones incíviques i violentes?

El 30% de les persones que vam entrevistar al cens van explicar que havien estat víctimes de violència física o verbal i, en el cas de les persones més vulnerables i que fa més temps que viuen al carrer, la xifra augmentava fins el 72%.

5.

Tenen les necessitats bàsiques cobertes?

Dormir, alimentar-se i dutxar-se són les tres necessitats bàsiques en les quals se sol pensar quan es parla de sensellarisme. A Barcelona, hi ha diferents recursos per menjar i no es passa gana; també hi ha serveis higiènics on les persones es poden dutxar però no et permeten dutxar-te més de 2 o 3 dies a la setmana. Per dormir hi ha pocs recursos on la persona pugui anar directament, en comparació amb el nombre de persones que dormen al carrer.

Però encara hi ha més necessitats bàsiques no cobertes, com l’accés a un metge, tenir un espai on guardar les pertinences i rentar la roba i canviar-se. Segons el cens de persones sense llar, només el 44% diuen tenir targeta sanitària, és a dir, no poden anar al metge per a un tractament continuat i l’única via d’accés són els serveis d’urgències. La consigna i la bugaderia són, d’altra banda, dos serveis imprescindibles per a les persones que viuen al carrer però a Barcelona no hi ha suficients.

6.

Deixar de viure al carrer és fàcil.

Els motius que porten una persona a viure al carrer són molts (individuals i estructurals) i el mateix passa per sortir-se’n, molts factors no depenen de la persona. Quan més temps fa que vius al carrer, més complicat és transformar la situació: de mitjana, les persones que vam entrevistar al cens feia 3 anys i 4 mesos que vivien al carrer a Barcelona.

Si vius al carrer i no tens ingressos (el 66% no en té), t’has de buscar la vida; si no et trobes bé de salut (el 30% ha necessitat anar a l’hospital d’urgències), necessites recuperar-te; si t’han agredit o abusat de tu (el 30% han estat víctimes d’agressions), has de buscar un lloc on protegir-te; si tens una entrevista de feina, abans de trobar un lloc on poder dutxar-te i deixar les teves coses…

En aquest sentit, el 46% de les persones que vam entrevistar al cens, a més, no identificaven que cap treballador/a social o similar les estigués ajudant i, quan vius al carrer, no hi ha prou amb voler-ne sortir i la capacitat individual de resiliència.