El seu nom fictici és Úrsula Alonso. Ha viscut al carrer més de vuit anys amb diferents intervals perquè, entre d’altres, ha passat per comunitats terapèutiques, centres de desintoxicació, un alberg i un centre de baixa exigència. Li agrada dibuixar, llegir la premsa i anar a la biblioteca. Assegura que els recursos pensats per a les persones sense llar no estan prou orientats a les seves necessitats, i que aconseguir un habitatge és el primer pas d’un llarg camí per recuperar l’autoestima i les ganes de fer activitats que t’agraden.
Úrsula és una de les persones que han aportat la seva mirada i experiència a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar i que pots llegir aquí.
La situació de les dones que viuen al carrer és més complicada que la dels homes?
És difícil per a tots, però per a les dones més. Alguns intenten aprofitar-se d’elles de moltes maneres, amb abusos i econòmicament. Hi ha poques dones al carrer.
Pateixen més agressions?
A mi m’han pegat. Hi havia un home que em robava, un altre que em pegava…
Ho vas denunciar?
Sí, però la policia no et fa gaire cas…
El carrer i les addiccions van lligats?
Sí. Jo primer bevia, i a casa em van dir que això no podia ser, i em vaig trobar al carrer. Jo no estava sola, perquè si estàs fotut i sol, tens ganes de parlar amb algú.
Busques companyia?
A casa, o al cine o a la biblioteca potser et controles i no beus tant però al carrer estàs amb algú, beus, vas a comprar… A mi m’agrada anar a la biblioteca i llegir el diari però d’això no en parlo amb la majoria de persones. Sí que hi ha qui parla i escolta però normalment no parlem de cine.
En els anys que has estat al carrer, has passat per diferents recursos. Fent una crítica constructiva, què creus que falta en aquests llocs per millorar la situació de la persona?
Més mitjans, cal més habitatge. La gent es troba molt penjada. Començar des de zero és molt complicat. Anar a l’alberg és un rotllo. Jo vaig anar a un i no em va agradar. Suposo que hi haurà de millors, jo només vaig anar a aquest i parlo de la meva experiència. Estava molt lluny, no hi havia metro, només camions.
Quan una persona passa d’estar al carrer a tenir una habitació o un pis, necessita un acompanyament?
Creus que amb un habitatge aconseguim que una persona s’ensurti? De mica amb mica. Per assumir-ho, ha de saber que això és vida i que allò altre no ho és. Si ho veus tu, si veus que això funciona, t’animes. En canvi, el carrer et desanima, cada dia és el mateix. Un cop tens casa, t’apuntes a un curs o a alguna activitat. Pots dibuixar, anar a la biblioteca, mirar Internet…
Ocupar el temps és important
És important fer activitats?
Sí, perquè t’allunya de l’addicció. Per exemple, si estàs mirant una pel·lícula, estàs concentrada. Si un no té res a fer, potser acaba consumint.
Què t’agradaria fer?
Informàtica. Fa temps vaig fer un any de programació informàtica, i m’agradaria posar-me al dia. I anglès. Jo escric i llegeixo bastant bé l’anglès però parlar-ho em costa una mica més, hauria de practicar. Evidentment, haurien de ser cursos subvencionats perquè la gent que està al carrer no se’ls pot pagar.
En comparació amb fa vuit anys, creus que els recursos per a persones sense sostre han millorat, han empitjorat o estan igual?
No ha variat gairebé res.
Aquests recursos tenen en compte les dificultats físiques o mentals de les persones? Per exemple, si van en cadira de rodes, si tenen claustrofòbia…
No es té en compte. Jo tinc un problema a les cames i necessito ascensor, però el pis en què estic no en té.
Vas al metge?
Normalment, sí. Vaig al metge de capçalera.
Sovint, persones que viuen o que han viscut al carrer no hi van al metge, o van a urgències quan es troben molt malament…
Al principi et penses que a tu no et passarà, que pots amb tot, que el fetge es regenera… però hi ha més coses… Hi ha gent que creu que és inútil anar al metge.
Què creus que es pot fer?
A tothom li agrada fer alguna cosa. S’han de buscar coses per fer que sentis que tu vals, que no depenguis d’una substància.
Més informació:
- Llegeix l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar, aquí trobes la versió digital i aquí t’ho pots descarregar en pdf.
- També pots llegir les entrevistes que hem fet Davide Andreoli i Juan Verdón, sobre la seva experiència de vida al carrer; el doctor Daniel Roca; Marta Maynou, responsable de l’equip d’Acollida; i Gemma Gassó i Bob Walker, educadors de l’equip de carrer d’Arrels.
- 16 propostes per fer possible #ningúdormintalcarrer.