Entre els anys 2016 i 2019 hem recorregut els carrers de Barcelona per entrevistar les persones que hi viuen i saber més sobre el seu estat de salut, si han patit o no agressions, l’atenció social que reben i la seva situació de vulnerabilitat, entre d’altres. Fruit d’això, publiquem l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar, que es deriva en una sèrie de propostes a curt, mitjà i llarg termini per fer possible #ningúdormintalcarrer. Us les expliquem!
Llegeix aquí les dades i més detalls de l’informe.
Mesures que transformen a curt termini
1.
Obrir espais petits a cada barri perquè centenars de persones deixin de viure al carrer.
Per superar el model actual d’albergs massificats i amb llista d’espera, oferir un lloc segur on passar la nit i adaptar-se a les necessitats de les persones (dones i persones LGTBI, amb animals de companyia, amb addiccions i/o problemes de salut mental, etc). És una opció més econòmica que hem comprovat a Arrels.
2.
Ampliar i enfortir els equips de carrer.
El nombre de persones que viuen al carrer a Barcelona augmenta any rere any i tres quartes parts són persones migrades. Cal detectar casos invisibles i intensificar l’acompanyament per connectar les persones amb els serveis que necessiten, així com incorporar professionals de la mediació lingüístico-cultural.
3.
Més coordinació i formació dels cossos policials.
La Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra haurien d’estar més formats en la realitat de les persones sense llar i tenir la informació de tots els recursos existents per orientar les persones. Pràctiques habituals com llençar les pertinences o fer moure de lloc la persona vulneren drets. Cal més coordinació amb les entitats i serveis socials.
4.
Atendre les persones des del propi municipi.
Cal que des de l’àmbit local es vetlli per tots els veïns i veïnes sense llar. La solució no és derivar les persones a municipis propers més grans perquè es desvincula la persona del seu context i se saturen altres sistemes d’atenció. La Generalitat de Catalunya hauria de fer de paraigües per acompanyar, formar i dotar de recursos els municipis.
Mesures que transformen a mitjà i llarg termini
1.
Mecanismes de prevenció perquè ningú perdi casa seva.
A Barcelona, 1.239 persones viuen al carrer però moltes altres persones viuen en habitacions de relloguer i pensions i pateixen desnonaments invisibles. Ho hem vist durant l’estat d’alarma: ningú havia pensat que una pensió pot ser la casa d’algú i, amb el seu tancament, moltes persones s’han quedat al carrer i han fet ús de les places d’emergència.
2.
El dret a l’habitatge com a punt de partida, més enllà de serveis socials.
Més facilitats perquè les persones sense llar accedeixin a habitatge públic, promocions específiques, col·laboració público-privada per ampliar el nombre d’habitatges que segueixen el model Housing First. La mirada a l’accés a un habitatge ha de ser transversal: una persona no pot sortir de la presó, rebre una alta hospitalària o sortir del circuit de protecció a la infància i joventut per anar a viure al carrer.
3.
Simplificar els tràmits per obtenir la documentació bàsica.
Amb l’objectiu d’accedir més ràpidament a drets: anar al metge amb la targeta sanitària, buscar una feina, demanar ajuts socials, etc. Tots els municipis catalans estan obligats, a més, a empadronar tots els veïns i veïnes.
4.
Crear equips de salut orgànica que visitin al carrer les persones que viuen al ras.
Per atendre les persones i recuperar la seva vinculació al sistema sanitari. També proposem generar protocols als hospitals públics perquè no es doni l’alta a cap persona sense una alternativa habitacional.
Mesures en el context de la covid-19
1.
Els recursos d’emergència han de ser permanents.
Durant l’estat d’alarma, diversos municipis i comarques de Catalunya han estat capaços d’obrir ràpidament places d’emergència per a persones sense llar. És una oportunitat perquè les persones no tornin a viure al carrer. Qualsevol centre que s’habiliti ha de garantir el confinament però també pensar-se com a recurs estructural perquè les persones no hagin de tornar a viure al carrer.
2.
Els centres per confinar-se han de ser petits i enfocats a necessitats específiques.
La majoria dels recursos d’emergència oberts durant l’estat d’alarma són espais massificats i amb una normativa estricta que deixa fora moltes persones sense llar. Calen espais més petits, d’accés directe, que apostin per la reducció de danys i ofereixin atenció en la salut mental.
3.
Els recursos bàsics i els equips de carrer són l’únic punt de referència per a les persones que segueixen al carrer.
L’experiència viscuda ens hauria de permetre mantenir oberts, en cas de futurs rebrots, els centres que ofereixen menjar calent, dutxa i resguard. Són un punt de referència per a les persones que viuen al ras. En aquest sentit, cal enfortir els equips de carrer per fer acompanyament social i sanitari, detectar proactivament possibles casos de covid-19 i facilitar informació útil a les persones.
4.
La informació és bàsica per evitar nous casos de sensellarisme.
Durant l’estat d’alarma, a Arrels hem rebut més de 300 demandes de ciutadania preocupada o afectada que es quedava sense llar. Tothom hauria de saber on anar a buscar ajuda si viu una situació precària i està a punt de quedar-se al carrer.
I des d’Arrels, què farem?
1.
Seguirem aprofundint en la realitat de les persones sense llar a Barcelona.
Per detectar noves necessitats, documentar-les i incidir en l’àmbit social i polític.
2.
Obrirem noves places d’allotjament.
Habilitant més pisos i creant un nou centre de baixa exigència, amb l’objectiu d’oferir un lloc segur on viure a persones que actualment viuen al carrer o espais molts inestables.
3.
Reforçarem l’orientació i assessorament a la ciutadania.
Perquè pugui ser un agent actiu en l’acompanyament a les persones que viuen al carrer. També seguirem orientant directament les persones afectades pel sensellarisme.
4.
Ampliarem l’equip de carrer.
Per conèixer i estar al costat de més persones que viuen al ras i acompanyar amb més intensitat aquelles que ja visitem. També oferirem orientació jurídica directament al carrer.
Més informació:
- Mira la versió digital de l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar o descarrega’l en format pdf.
- També pots llegir les entrevistes que hem fet a Úrsula Alonso, Davide Andreoli i Juan Verdón, sobre la seva experiència de vida al carrer; el doctor Daniel Roca; Marta Maynou, cap de l’equip d’Acollida; i Gemma Gassó i Bob Walker, educadors de l’equip de carrer d’Arrels.
Crec que formar als equips policials es molt important perquè sovint les seves actuacions, possiblement marcades per el seu reglament, vulneren els drets de persones que ja estan en situacions molt critiques. Cal canviar l’enfoc per evolucionar com a societat i intentar fer un “mon millor” i consciènciar a la població perquè no es faci una realitat invisible sino una acció cooperativa.
Em sembla molt bé tot això, però com mida més urgent es podria estudiar la creació de carpes, amb els serveis mínims indispensables, a diferents indrets de Barcelona per tal de que ningú dormis al carrer. Després implementar totes les mides possibles que teniu pensat fer.