Hi ha una relació directa entre portar més temps vivint al carrer i patir una situació de vulnerabilitat i deteriorament més greu. A partir dels sis mesos de viure al carrer, una persona de cada quatre ja està en una situació de vulnerabilitat alta, una proporció semblant a la de les persones que hi porten més temps. Coincideix amb el temps d’espera als albergs municipals de Barcelona. És una de les conclusions de l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar, a partir d’entrevistes a més de 1.400 persones durant els darrers quatre anys.
El nombre de persones que viuen al carrer a Barcelona augmenta any rere any. Actualment són 1.239 les persones al ras, segons el recompte organitzat per Arrels el passat 14 de maig. Darrere d’aquestes xifres fredes hi ha rostres diversos, històries personals, desigualtats estructurals, situacions socials complexes i la vulneració del dret a l’habitatge. Durant quatre anys consecutius hem recorregut els carrers de la ciutat per entrevistar les persones que hi viuen, en el marc dels cens i de la campanya europea per aconseguir #ningúdormintalcarrer. Entre els anys 2016 i 2019 més de 1.400 persones han respost les preguntes de més de 1.600 voluntaris i voluntàries d’Arrels.
L’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar (aquí en pdf) analitza amb profunditat les dades obtingudes durant els censos d’Arrels i les complementa amb altres dades i amb les reflexions de persones que han viscut al carrer i de professionals. També inclou la situació viscuda durant la crisi del coronavirus i l’estat d’alarma i propostes dirigides a les administracions. Aquest document és el primer número d’una nova sèrie d’informes d’Arrels Fundació. Té l’objectiu de generar i difondre coneixement sobre la problemàtica del sensellarisme amb la mirada posada en la transformació social i les solucions.
Qui viu al carrer a Barcelona? Com els afecta viure-hi? Com de vulnerables són? Quina atenció reben? Aquestes són les idees principals de l’informe. Mira aquí un resum virtual de l’informe.
Sis mesos al carrer és massa temps
Haver de viure un sol dia al carrer ja és una injustícia. Sis mesos és el temps d’espera aproximat per allotjar-se als tres albergs municipals de Barcelona d’accés directe — aquesta és l’estimació que hi havia abans de la covid-19, la previsió ara és que el temps d’espera s’incrementarà — i es tradueix en un deteriorament de la situació de la persona.
Les dades mostren una correlació entre el temps d’estada al carrer i l’increment de la vulnerabilitat. Aquests sis mesos són suficients perquè una de cada quatre persones que viuen al carrer ja estigui en una situació de vulnerabilitat alta, una proporció semblant a les persones que hi porten més temps. En canvi entre les persones que fa menys de sis mesos que hi viuen són una de cada deu.
Vuit de cada deu persones es troben en una situació de vulnerabilitat alta o mitjana
Tot i l’increment de persones joves al carrer, es produeix també una cronificació. De mitjana, les persones entrevistades el 2019 fa 3 anys i 5 mesos que viuen al ras. Aproximadament la meitat fa més d’un any que hi viuen i una de cada deu en fa més de 10. Gairebé vuit de cada deu persones que viuen al carrer a Barcelona es troben en una situació de vulnerabilitat alta o mitjana. Aquesta vulnerabilitat havia disminuït els darrers anys i ara incrementa. La manca de serveis i recursos passa factura i es nota en la vulnerabilitat de les persones que viuen al carrer.
Les persones que viuen al carrer són cada vegada més joves
Un 85% de les persones que dormen al carrer són homes, un 11% dones i un 4% tenen altres identitats de gènere o no responen aquesta pregunta. És una proporció que es manté força estable, mentre que altres trets de les persones que viuen al carrer han canviat els darrers anys. La mitjana d’edat ha disminuït dels 44 als 41 anys entre 2016 i 2019, mentre que ha augmentat en el cas de les dones.
Hi ha un increment de les persones molt joves que viuen al ras: proporcionalment, un 13% tenen entre 16 i 25 anys (el 2016 eren un 8%). En aquesta franja d’edat un 95% són persones migrades —la majoria de països extracomunitaris—, un 56% han viscut en un centre de menors i un 22% estan en una situació de vulnerabilitat alta (el 2016 eren el 4%). Les dades són especialment reveladores sobre les mancances actuals del sistema de protecció social i les dificultats de transició a una vida autònoma per als joves que han estat tutelats.
Les persones migrades estan sobrerepresentades
Gairebé tres de cada quatre persones que viuen al ras són nascudes fora de l’Estat espanyol: han passat del 66% el 2016 al 74% el 2019. En canvi, al conjunt de la ciutat —segons el Padró municipal— les persones migrades són el 25% de la població. Incrementen sobretot les persones d’origen extracomunitari.
Destaca el fet que les persones migrades que viuen al carrer són més joves que les que han nascut a l’Estat espanyol (nou anys més joves, en el cas dels homes, i sis anys més joves, entre les dones).
El 70% de les persones més vulnerables han estat víctimes d’agressions
L’enquesta utilitzada durant el cens permet conèixer el grau de vulnerabilitat de les persones entrevistades i mostra com tenir una situació de vulnerabilitat més elevada es relaciona amb una major prevalença de diferents problemàtiques. Es troben en aquesta situació el 30% de les persones nascudes a l’Estat espanyol, el 25% de les dones, el 22% de les persones de 16 a 25 anys i el 43% de les de més de 65 anys, i el 40% de les dones nascudes a països extracomunitaris.
Les persones en situació de vulnerabilitat alta exposen en major mesura: haver estat víctimes d’agressions (70%), no poder cobrir les seves necessitats bàsiques (40%), haver anat a urgències mèdiques els darrer sis mesos (67%), mencionar addiccions durant l’entrevista (55%) o no tenir ingressos o que algú els reclami diners (84%). Les dades també indiquen que majoritàriament tenen problemes de salut física i mental.
Moltes persones no saben on trobar ajuda
Durant el 2019, fins a 1.344 persones van acudir al centre obert d’Arrels explicant que vivien al carrer des de feia poc o que estaven a punt de perdre casa seva, i preguntant com poder accedir a serveis bàsics. Un 27% de les persones enquestades al cens afirma que no pot cobrir les necessitats bàsiques.
També amb dades del 2019, només quatre de cada deu persones afirmen que han estat ateses per un professional del treball social els darrers sis mesos. Calen recursos i solucions adaptades a la realitat de les persones que viuen al carrer: no pot ser, per exemple, que dues persones de cada deu hagin hagut d’abandonar algun allotjament o programa per problemes de salut física o mental i perquè els recursos no s’han adaptat.
Diferències entre districtes de la ciutat
Gairebé el 80% de les persones que viuen al ras a Barcelona pernocten als districtes de Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, l’Eixample i Sant Martí. A partir de dades del cens 2019, analitzem per primera vegada algunes diferències entre aquests quatre districtes. A l’Eixample les persones són més grans de mitjana, a Ciutat Vella hi ha més persones migrades, a Sants-Montjuïc fa més temps que viuen al carrer i a Sant Martí, proporcionalment, la vulnerabilitat és més alta.
En aquest context, quines propostes tenim?
Des d’Arrels creiem que, tant en l’àmbit barceloní com a la resta de municipis catalans, es podrien començar a implementar a curt termini les següents propostes per fer possible #ningúdormintalcarrer:
- Obrir espais petits a cada barri perquè centenars de persones deixin de viure al carrer.
- Ampliar i enfortir els equips de carrer per detectar casos invisibles i intensificar l’acompanyament per connectar les persones amb els serveis que necessiten.
- Més coordinació i formació dels cossos policials com Guàrdia Urbana i Mossos d’Esquadra per fer valer els drets de les persones que viuen al ras.
- Atendre les persones des del propi municipi; la solució no és derivar les persones a ciutats propers més grans perquè es desvincula la persona del seu context i se saturen altres sistemes d’atenció.
- Mira aquí altres propostes que transformen a mitjà i llarg termini i mesures que es deriven del context de la covid-19.
I els experts, què diuen?
L’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar s’ha realitzat amb les veus de més de 1.400 persones que viuen al carrer i que en els darrers quatre anys han contestat el cens d’Arrels i també es complementa amb la mirada i les reflexions de tres persones que han viscut al carrer i que ara tenen una llar, així com de professionals de l’àmbit sanitari i social.
“Quan acabes al carrer no trigues gaire a adonar-te que els recursos per a les persones sense llar a Barcelona tenen mancances”
Entrevista a Gemma Gassó i Bob Walker, educadors de l’equip de carrer d’Arrels.
“Trobar-se en situació de carrer no és només perdre la feina o no tenir allotjament”
Entrevista a Marta Maynou, responsable dels equips de carrer i del centre obert d’Arrels.
“El fet d’estar al carrer multiplica per 7 la mortalitat en homes i per 11 en dones”
Entrevista a Daniel Roca, metge de capçalera al Centre d’Atenció Primària Drassanes i al Centre d’Atenció Sociosanitària-Sala Baluard.
“Viure al carrer és difícil per a tots però per a les dones més”
Entrevista a Úrsula Alonso, que ha viscut al carrer més de vuit anys amb diferents intervals.
“Tener un piso resuelve el 50% del problema”
Entrevista a Davide Andreoli, que ha viscut al carrer vuit anys i ara viu en un pis.
“Estaba cansado de estar todo el día buscándome la vida para poder sobrevivir”
Entrevista a Juan Verdón, que va aconseguir sortir del carrer després de més de 15 anys.