Deixar de dormir al carrer per entrar a viure en un pis millora la salut i el benestar de les persones, però també és l’inici d’un nou camí ple de reptes. És habitual que les persones que inicien aquesta etapa sentin certa claustrofòbia i soledat, o que se’ls faci estrany dormir en un matalàs o tenir una cuina. Ens ho explica la Jesica Giménez Payà, treballadora social i membre de l’equip de Suport a la Persona d’Arrels, que acompanya persones que han viscut al carrer en aquest nou procés d’adaptació en pisos individuals i compartits.
La Jesica Giménez Payà ha aportat la seva mirada i experiència a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar.
Quan una persona que viu al carrer passa a viure en un pis, és com si comencés des de zero?
Sí, perquè li sorgeixen nous reptes. Començar a viure en un pis no fa màgia. Algú que no estigui familiaritzat amb el sensellarisme i que cada dia vegi un senyor al carrer pot pensar que si li donen un pis “ja està, ja s’ha solucionat el problema”. Però quan acompanyes una persona a viure a un pis veus que queda molta feina a fer. Hi ha coses que són incomprensibles per als qui no hem viscut mai al carrer. Per exemple, una persona que ha viscut al carrer deu o vint anys i que en entrar a un pis continua dormint al carrer. Potser triga un mes a anar-hi a dormir, o hi dorm una nit i després no hi dorm en una setmana. Entra, menja, es dutxa, surt. Té un pis, sí, però s’ha d’adaptar.
Per què costa aquesta adaptació?
Hi ha gent que diu que té sensació de claustrofòbia, que li cauen les parets a sobre, que s’ofega. O gent que al principi dorm a terra. Si durant vint anys has dormit a terra, en el moment de dormir en una superfície tova et fa molt de mal l’esquena. T’has d’acostumar al matalàs. Un altre exemple, a vegades dormen amb roba i amb sabates, com al carrer. No parlo només d’un inici sinó també de gent que potser fa anys que està en un pis. Si ha estat el seu costum durant mitja vida, és molt difícil canviar-lo.
Què feu des de l’equip de Suport a la Persona d’Arrels?
A Suport el que fem és intentar instaurar alguns hàbits, perquè el que busquem és que les persones siguin tan autònomes com sigui possible. Les visitem al pis, però no les obliguem a fer que estigui net, no els diem si hi ha pols, per exemple. Tampoc no els diem que no beguin, tot i que si creuen que han de deixar de beure les acompanyem en el procés.
Per què necessiten aquest acompanyament quan viuen en un pis?
Nosaltres, a l’inici, sempre ens presentem com l’equip de Suport i li diem a la persona: “T’ajudarem en allò que tu necessitis. Què necessites?”. Perquè nosaltres acompanyem, no obliguem. Sí que demanem uns mínims. Quan entres a viure a un pis hi ha tres normes essencials: una, que estiguis bé amb els veïns; la segona, que aportis una part dels teus ingressos, si en tens; i tres, que permetis les visites de l’equip de Suport. A vegades, les visites no són al pis, però també hi ha persones que sí que et demanen que hi vagis, o a qui hem d’ajudar perquè tenen una acumulació d’objectes, o que demanen que les acompanyem al metge. En canvi, hi ha persones que després d’acompanyar-les una vegada al metge et diuen que a partir d’ara ja se n’encarreguen elles.
I hi ha molta necessitat de companyia?
Sí, n’hi ha molta. I ho notem quan fem les visites. No hi ha un temps establert de visita i quan vas a fer una visita pots estar-hi una hora o quinze minuts, depèn. Hi ha visites en què veus que la persona no ha parlat amb ningú més en tota la setmana, i t’explica anècdotes de la seva vida; i d’altres en què ja veus que és una persona que va al taller d’Arrels o al centre obert, que es relaciona.
Viure a la intempèrie perjudica molt la salut. Com millora la salut de les persones que comencen a viure en un pis?
Hi ha moltes malalties derivades de viure al carrer. Hi ha persones que entren en un pis i que durant tot el temps que han viscut al carrer no han anat mai al metge. Quan vius al carrer no tens la noció del temps, de quin dia és, i no m’imagino que una persona de carrer digui: “Demanaré hora al metge perquè em miri, que tinc una mica de tos”. Si has estat deu anys a carrer, potser fa deu anys que no has visitat un metge per voluntat pròpia. Potser l’has visitat perquè t’has fet mal, ha vingut l’ambulància i t’hi ha dut. O algun veí hi ha trucat.
Quins altres problemes sorgeixen en l’adaptació al pis?
Hi ha molta soledat. Això es nota molt quan ve l’època de Nadal. Dues setmanes abans de les festes ja notes que hi ha més nerviosisme i que hi ha persones més decaigudes. Fa poc vaig parlar d’això amb una persona que va estar vint anys a carrer i ara en fa cinc o sis que viu en un pis, i em va dir que se sentia menys sol al carrer. Em va saber greu. Ell deia que al carrer estava sempre envoltat de gent i que, com que dormia a prop del centre, hi passava gent gairebé tota la nit. En canvi, a casa seva no pot veure ningú fins que surt al carrer.
Deies que des de Suport intenteu que la persona vagi adaptant-se a una vida amb hàbits. Una acció tan quotidiana com anar al supermercat, acostuma a ser molt nova o les persones s’adapten fàcilment a fer la compra i cuinar?
Totes les persones agraeixen entrar a un pis, però ha de ser dur que la teva vida canviï de cop. Al principi, em sobtava molt que una persona mengés un sol cop al dia, però si fa molts anys que ho fa perquè el menjador social t’atén un cop al dia, potser ja s’hi ha acostumat. Algunes persones expliquen que al carrer és més fàcil que et donin un entrepà o aconseguir menjar, però quan estan en un pis també s’han de buscar la vida. El que fem és tramitar l’accés a bancs d’aliments o menjadors, i hi ha entitats religioses que fan àpats. Altres persones crec que desitjaven tant aquesta estabilitat que cuinen molt, gaudeixen del seu pis i ho viuen amb una il·lusió increïble.
Accedir a un pis és més difícil per a les persones amb problemes de salut física o mental?
Les persones amb cadira de rodes o amb problemes de mobilitat van a pisos amb ascensor. També canviem banyeres per plats de dutxa, posem agafadors, intentem aconseguir caminadors… Crec que facilitem molt l’adaptació física. Entenc que pot haver-hi més dificultat si una persona amb cadira de rodes ha de menjar al centre de Barcelona i anar a dormir en un alberg públic als afores de la ciutat.
Hi ha menys dones al carrer, però la seva situació és més vulnerable. Quin és el seu estat quan accedeixen a un pis?
Ho valoren moltíssim. Crec que és per la seguretat. Tenir una porta, tancar-la i saber que et pots dutxar tranquil·la, que ningú et farà res, que et pots canviar de roba… La violència és tan extrema per a elles que entrar en un pis és un canvi radical. Veig aquesta tranquil·litat: “Per fi, aquí no em passarà res”.
Prefereixen viure soles?
En general sí, per la desconfiança adquirida al carrer, perquè al final no et pots refiar de ningú. És molt positiu quan veiem que una dona se sent segura, que viu en pau i amb tranquil·litat. Hi ha homes que també han patit moltes violències, però el cas de les dones que viuen al carrer és tan extrem que entrar en un pis i no haver d’estar en estat d’alerta permanent genera un benestar físic i mental increïble. Les dones amb qui he pogut estar han fet un canvi, ho veus en la seva cura personal.
Milloren l’autoestima?
Quan ets una dona i estàs a carrer quan estàs dormint intentes semblar un home per tenir menys possibilitats que t’agredeixin. Moltes dones es tallen el cabell, se’l recullen o es posen gorra. Crec que l’autoestima i la teva imatge personal decauen molt, perquè vas vestida com un home, pentinada com un home, perquè no t’agredeixin. Passar d’aquesta situació a dormir amb el teu pijama o poder dutxar-te sense pensar en si entrarà algú és un gran canvi. Moltes vegades les veus més presumides quan estan a casa seva, es cuiden més. I tenir autocura és bo. Al final, quan et cuides és que estàs bé, perquè si no estàs bé no et pots cuidar. És un reflex de que estàs a gust i et sents segura.
Més informació:
- La meitat de les persones que viuen al carrer a Barcelona fa més de dos anys que estan en aquesta situació, t’expliquem les principals dades de l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar. També pots llegir aquí l’informe complet.
- Mira aquesta entrevista al Giorgio Ossola, que ha viscut al carrer i treballa al servei d’orientacions d’Arrels: “Barcelona s’ha acostumat que una persona estigui dormint a terra”.
- Què passa amb la salut de les persones? Ho explica la Laia Pérez, infermera de la Llar d’Arrels, en aquesta entrevista.
- “El que estem oferint a les persones sense llar no és suficient”, llegeix aquesta entrevista al Pablo Martínez-Alonso, educador social a Arrels.