Les persones que viuen al carrer han de buscar on menjar, canviar-se de roba o com satisfer les necessitats més bàsiques. A vegades, també necessiten informació dels recursos que hi ha disponibles. Sovint, però, les seves necessitats són diferents d’allò que se’ls ofereix. El Pablo Martínez-Alonso ha estat educador social del servei d’orientacions d’Arrels i ens parla de les persones que arriben a l’entitat frustrades i sense xarxes de suport, buscant l’ajuda d’un sistema que moltes vegades es troba col·lapsat.
El Pablo Martínez-Alonso ha aportat la seva mirada i experiència a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar.
Què fa el servei d’orientacions d’Arrels?
Hi ha dos equips: el servei d’orientacions presencials, que és al centre obert, i el servei d’orientacions telefònic o en línia. Jo estic al presencial. La nostra feina es basa a atendre persones que venen al centre obert per primera vegada o que ja han vingut altres vegades i tenen noves demandes. Per exemple, si una persona ve per primera vegada i demana donar-se d’alta al servei de consigna, si la persona fa dos mesos que utilitza el servei de consigna i necessita fer una dutxa, o necessita rebre cartes al centre obert.
Quines són les demandes més habituals?
Allotjament i contacte amb els serveis socials. I, a partir d’aquí, ja són demandes de serveis bàsics, com poden ser serveis d’higiene, guardar una maleta o rebre assessorament.
En el cas que la demanda estigui relacionada amb l’allotjament, com és aquest assessorament?
Intentem ser molt sincers a l’hora d’explicar que aconseguir allotjament és complicat a la ciutat de Barcelona. Orientem cap als serveis socials, que són els encarregats de donar una resposta en aquest sentit. Serien el Servei d’Inserció Social (SIS) i el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER), depenent de la situació de la persona. I, a partir d’aquí, si detectem alguna urgència els orientem cap al Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB ). Estar al carrer ja és una urgència, però per desgràcia no es considera així.
Hi ha diferències en les demandes segons el grup de població? Per exemple, segons l’edat o el temps que fa que viuen al carrer?
Crec que depèn més de si és la primera vegada que estan al carrer, si ja fa molt de temps que hi viuen o si ja coneixen altres serveis. L’edat no és tan significativa, sí que ho és la trajectòria vivint al carrer.
Quan fa pocs dies o setmanes que les persones viuen al carrer, estan més desorientades?
Coneixen menys serveis, estan encara molt impactades i més desesperades. També és veritat que, a vegades, quan ja fa algunes setmanes que estan al carrer estan més frustrades i amb menys esperances, perquè ja han provat serveis i han vist que no és tan fàcil sortir-se’n. Comencen a veure que, per desgràcia, és difícil sortir del carrer.
Prop d’una tercera part de les persones que tenen entre 18 i 25 anys procedeixen de centres d’acollida per a infants i joves, segons l’última enquesta d’Arrels a persones que viuen al carrer. Ho heu notat en el dia a dia?
Notem que la majoria de persones joves o fa poc temps que han arribat al país o venen de centres on han estat tutelats, i s’estan quedant sense xarxa de suport. Sovint posem l’exemple de la teranyina, amb els fils de les relacions familiars, les relacions socials… La xarxa d’una persona jove que acaba d’arribar a Espanya o que estava tutelada potser no és tan ferma com la d’una altra persona que té aquí la seva família. Notem molt que aquesta xarxa s’ha trencat, s’han trencat molts fils, i veuen que estan aquí sols i no tenen cap altre recurs. Això, sovint va acompanyat de no tenir documentació i no conèixer l’idioma.
Quan tantes persones joves surten d’un centres d’acollida per a infants i joves i estan abocades al carrer, què ha fallat a les administracions?
Crec que hi ha molta feina a fer. Una persona de 18 anys potser no està preparada per agafar un camí en solitari, amb tot el que això comporta, i encara més si ve d’una situació complicada. Crec que, com a societat, ens ho hauríem de plantejar i veure que el que estem oferint no és suficient. Cal oferir respostes i recursos a aquests joves.
Hi ha una relació directa entre viure al carrer i patir algun episodi de violència. Coneixes alguna persona que visqui al carrer que no hagi estat agredida?
Segur que hi ha algú, però crec que quan les persones fa temps que viuen al carrer és segur que en algun moment han rebut agressions, siguin físiques o verbals. El carrer és un territori molt hostil.
Al servei d’orientacions us parlen d’aquestes agressions?
Algunes vegades sí. Hi ha des d’agressions de violència de gènere a agressions al carrer per robar a la persona, o simplement per agredir. Ens trobem de tot, però sí que és veritat que la majoria de persones que venen i que tenen una trajectòria de temps vivint al carrer han patit una agressió, com a mínim, en algun moment.
Hi ha algun col·lectiu que estigui en una situació de major vulnerabilitat? Parlaves de violència de gènere…
Sí, les dones estan molt més exposades. En la societat, en general, i al carrer, molt més.
Les persones que viuen al carrer poden tenir cura de la seva salut?
Hi ha casos i casos. Crec que sí que tenen cura de la seva salut a nivell general, però en el seu dia a dia hi ha prioritats, i a vegades la prioritat és aconseguir un plat de menjar, estar a refugi, canviar-se de roba cada dia o dutxar-se.
Les persones sense llar són conscients de la importància de tenir targeta sanitària i estar empadronades?
Hi ha de tot. Hi ha persones nascudes aquí que no es plantegen que s’han d’empadronar, no li donen importància perquè segurament ja estan empadronades i ja tenen targeta sanitària, i tenen més coneixement de com funciona el sistema. I hi ha persones nascudes a altres països que tenen més consciència que necessiten empadronar-se a Barcelona, que necessiten tenir una targeta sanitària perquè se’ls atengui; però que no tenen tant coneixement de com funciona el sistema.
Les persones d’origen estranger tenen obstacles afegits?
Una barrera a l’hora d’abordar la situació de sensellarisme és el desconeixement del sistema. Entendre’l ja pot ser difícil per a una persona que ha viscut tota la vida a Espanya, i pot ser-ho encara més per a una persona que arriba de fora i que segurament no parla bé l’idioma.
La majoria de persones que viuen al carrer afirmen que tenen les necessitats bàsiques cobertes, però, en canvi, tenen problemes de salut, reben agressions, les roben, no tenen allotjament… Per què creus que tenen aquesta percepció?
Per la urgència i l’hostilitat de l’entorn. Les persones que viuen al carrer estan en una situació tan dura que de vegades normalitzen situacions que per a persones que no viuen al carrer són difícils de normalitzar. No sé fins a quin punt, per a una persona que no es troba en situació de carrer, dutxar-se dues vegades a la setmana o menjar un plat calent és tenir les necessitats bàsiques cobertes. Per desgràcia, per a les persones que estan en aquesta situació, sí que ho és.
Gairebé la meitat de les persones que viuen al carrer fa més de dos anys que estan en aquesta situació. Són les persones que potser no van rebre aquesta ajuda inicial i ara es troben en una situació de més vulnerabilitat? Com es pot evitar?
Alguna cosa està fallant quan hi ha més de mil persones dormint al carrer a Barcelona i quan hi ha més persones que fa més de dos anys que viuen al carrer. O no se sap o no es vol fer front a aquest problema.
Podríem dir que hi ha causes estructurals molt fortes que perpetuen aquestes situacions?
Sí. Amb una prestació moltes persones no es poden pagar ni tan sols el lloguer d’una habitació a Barcelona. També ens trobem que hi ha persones a qui no volen llogar una habitació, per haver viscut al carrer. Hi ha aquesta altra barrera, no només l’econòmica. Com a societat, tots i totes ens hem d’implicar molt més en tot allò que puguem, perquè aquesta situació tan dura canviï.
Cal una mirada sense prejudicis cap a les persones que viuen al carrer?
Està clar que els prejudicis són molt importants, però també altres coses: no voler saber, mirar cap a una altra banda o el desconeixentment, en alguns casos. De vegades quan parlo amb gent que no treballa en aquest sector no es creuen la situació. Com pot ser que hi hagi tantes persones sense llar i que no hi hagi recursos perquè puguin sortir d’aquesta situació? Crec que aquest punt de desconeixement juga molt en contra.
Més informació:
- La meitat de les persones que viuen al carrer a Barcelona fa més de dos anys que estan en aquesta situació, t’expliquem les principals dades de l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar. També pots llegir aquí l’informe complet.
- Mira aquesta entrevista al Giorgio Ossola, que ha viscut al carrer i treballa al servei d’orientacions d’Arrels: “Barcelona s’ha acostumat que una persona estigui dormint a terra”.
- Què passa amb la salut de les persones? Ho explica la Laia Pérez, infermera de la Llar d’Arrels, en aquesta entrevista.
- Què passa quan una persona deixa de viure al carrer i comença a viure en un pis? La Jesica Giménez, treballadora social a Arrels, explica l’acompanyament que fem en aquesta entrevista.