Marta Maynou és responsable del programa d’Acollida d’Arrels Fundació, una àrea formada per l’equip de carrer, que recorre Barcelona visitant les persones que fa més temps que viuen al ras, i pel centre obert, on es proporciona orientació i serveis bàsics, com dutxes, rober o consigna. Treballadora social de professió, incideix que arribar al carrer és conseqüència de perdre diversos vincles i que cal que la persona torni a recuperar la confiança, en ella mateixa i en la societat.
Marta Maynou ha aportat la seva mirada i experiència a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar i que pots llegir aquí.
Segons les dades de l’últim recompte, hi ha 1.239 persones al carrer. Durant els últims anys la xifra s’ha anat incrementant, per què creus que ha augmentat?
Per un tema estructural, podem parlar del mercat immobiliari i del mercat laboral. Per l’arribada de persones estrangeres, que és una qüestió més de migracions. També hi ha un malestar a la societat, del qual no hi ha xifres. Trobar-se en situació de carrer no és només perdre la feina o no tenir allotjament. Són diferents factors i tots units fan que acabis en situació de carrer. És important tenir una xarxa social forta que pugui sostenir-te. Si arriben més persones immigrades, les persones no tenen aquesta xarxa, moltes l’han deixada en el seu país d’origen. Després, també hi ha una temàtica social molt individual, cada persona porta traumes viscuts, situacions familiars, dols, morts, separacions…
En comparació amb altres anys, augmenta el número de persones molt joves, entre 16 i 25 anys. En el dia a dia, ho heu detectat?
Hem notat un augment del nombre de joves, tot i que no som una entitat enfocada en aquestes persones. El que fem sobretot és un assessorament més dirigit a si volen vincular-se amb alguns equips especialitzats i, si ells volen, intentem facilitar aquest contacte. Hi ha un dèbil sistema d’atenció a joves extutelats. Es tracta de joves molt fràgils i en una etapa molt sensible que a la majoria d’edat no compten amb xarxa de suport suficient.
Des del 2018 registrem molt més i millor totes les persones que entren al centre obert, encara que sigui un assessorament. El 2018 a Arrels hem atès 88 joves estrangers de 16 a 25 anys. Marroc centra la primera procedència. I el 2019, 148. Sí, hi ha un augment.
Segons el cens, les dones ara són 5 anys més grans de mitja que al 2016, passant de 38 a 43 anys.
Atenem menys dones que homes, però aquelles dones que no han pogut evitar la zona de perill extrem són les que tenen menys habilitats, perquè si no, fas el que sigui per no acabar en situació de carrer. El factor edat tampoc ajuda. Dins d’aquestes situacions, com més gran potser també tens menys habilitats, o més possibilitats de deteriorament, o més violències viscudes. A Arrels hem atès més dones durant l’últim any: 214 el 2018 i 232 el 2019, i la majoria correspon a la franja dels 36 als 55 anys.
Hi ha un buit en l’atenció a les dones en situació de carrer. D’una banda, hi ha una xarxa de sensellarisme molt masculinitzada i probablement amb una manca de preparació i atenció específica a les dones i, de l’altra, hi ha una xarxa d’atenció a dones genèrica que no s’adapta a la majoria de casos de dones en situació de carrer. Els requisits dels recursos que treballen amb dones que han patit violències no contemplen dones que encara no tenen consciència de violències i que estan amb consum de tòxics.
Viure al carrer és un risc tot l’any
Sobre vulnerabilitats, segurament hi tantes com persones al carrer, però podríem parlar de les principals característiques?
Queda tot afectat. Una cosa és vulnerabilitats i una altra necessitats, que a vegades van una mica juntes. Per exemple, hi ha certa alarma per les situacions climatològiques; és clar que empitjoren encara més la desgràcia d’estar en situació de carrer i els perills, però el dany profund és un altre.
El risc és tot l’any, no només a l’hivern, i no només per la climatologia. Hi ha tot el tema d’agressions, d’exposició i d’indefensió per rebre agressions d’altres persones. I hi ha molt poques denúncies. Hi ha la sensació de: ‘Total, per a què? No passarà res. No els faran res. Per tant, amb la situació que tinc, ni em molesto en anar al metge a tenir l’informe mèdic, posar la denúncia…’ Des del servei jurídic faciliten un telèfon per poder recollir-ho. És fa una atenció més individual i a nivell d’incidència, de recollir les dades per donar pes a aquesta situació, ja que no estem parlant de casos aïllats.
Hi ha algun perfil més vulnerable?
Hi ha col·lectius que estan més estigmatitzats. El fet de trobar-se en situació de carrer, de pobresa i d’exclusió severa, ja és formar part d’un col·lectiu estigmatitzat. En alguns casos, a més, se’n sumen d’altres: gènere, nacionalitat, orientació sexual, discapacitat… Dones, persones LGTBI o alguns estrangers tenen més estigmatització i al final poden patir més problemes i més agressions.
Violència verbal, física i institucional
És també una agressió quan un grup de persones està durant un temps en un lloc, sigui una plaça o un carrer, i són desallotjades?
Tots necessitem unes rutines, una seguretat, i ells també la necessiten, dins d’un context d’alta inseguretat i inestabilitat. I, justament, quan hi ha aquests desnonaments, augmenta la inseguretat.A algunes persones, el fet de sentir-se en grup les fa sentir més segures, quan trenques això estàs trencant la seva zona de seguretat. És una temporalitat d’incertesa per a ells, perquè han de buscar un altre lloc, que desconeixen, i de forma precipitada. Hi ha algunes persones que ens ho han expressat, que senten més por. No deixes de patir un altre rebuig, del no lloc et fan fora també. Es repeteix un rebuig.
Seria com una agressió institucional?
Sí, una violència institucional.
Hi ha moltes persones que estan al carrer que creuen que ja tenen les seves necessitats cobertes, quan potser des de fora sorprèn.
Crec que han baixat el llistó de l’exigència a mínims: dutxar-se, roba i alimentació. Clar que tenen necessitat d’allotjament, però ja no ho tenen a la llista de coses importants. El que fan és sobreviure.
Algunes persones ateses no donen importància a tenir targeta sanitària i estar empadronat. Els ajuda, tenir aquesta documentació? En són conscients?
Els ajuda, moltíssim. La ciutadania dona per fet que tothom té targeta sanitària i empadronament. A Catalunya encara tenen més atenció que a altres comunitats, hi ha una cobertura més universal. Tot i això, hi ha dificultats per tenir targeta sanitària, a vegades per part dels europeus comunitaris. Sembla que hauria de ser més fàcil, però no, perquè estem demanant documentació per saber on han de cobrar. Com que hi ha relacions a nivell europeu, demanen documentació al país d’origen conforme no tenen o sí tenen cobertura sanitària en el seu país, per saber a quin compte han de cobrar-ho. Els consolats no fan aquests tràmits i la cosa es complica moltíssim.
Tenir targeta sanitària tampoc vol dir que tu vagis al metge. Quan hi ha un abandonament personal, aguanten situacions, malalties, ferides, que nosaltres estaríem escandalitzats, i aniríem a les urgències hospitalàries al minut dos; però ells, no. Jo crec que hi ha una resistència molt superior al dolor, a confiar en l’atenció, a quedar-se en un hospital…
Tenir targeta sanitària pot anar vinculant-te al sistema o a la societat?
Tenir targeta sanitària va vinculat a tenir cura d’un mateix i voler estar bé. Això va relacionat amb l’autoestima i és l’inici d’alguns processos de millora. Hi ha molt desconeixement sobre què poden fer amb l’empadronament; per exemple, serveix per tramitar prestacions econòmiques i millorar la situació.
Més informació:
- Llegeix l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar, aquí trobes la versió digital i aquí t’ho pots descarregar en pdf.
- També pots llegir les entrevistes que hem fet a Úrsula Alonso, Davide Andreoli i Juan Verdón, sobre la seva experiència de vida al carrer; el doctor Daniel Roca; i Gemma Gassó i Bob Walker, educadors de l’equip de carrer d’Arrels.
- 16 propostes per fer possible #ningudormintalcarrer