Quan baixen les temperatures, alguns municipis catalans activen l’operació fred perquè es considera que hi ha riscos per a la vida de les persones. A Barcelona s’ha activat fa uns dies obrint 75 places nocturnes però als carrers de la ciutat hi dormen 1.200 persones. Entrevistem Daniel Roca, metge de família al centre d’atenció primària Raval Sud i al CAS Baluard, per saber com es veu afectada la salut de les persones sense llar.
A Barcelona s’activa cada any un dispositiu hivernal per a les persones sense llar: entre desembre i març s’habiliten 75 places nocturnes i, si la temperatura baixa fins els 0ºC, obren 325 places més durant uns dies perquè es considera que la vida de les persones es troba en risc. Què et sembla?
La sensació és que es tracta d’una acció per tranquil·litzar consciències. Jo faria un canvi d’escala de valors: el que és perillós per a la salut és viure al carrer en sí mateix. En aquesta primera fase en què s’obren les 75 places, diria que ja hi ha perill per a la salut. Quan es baixa de zero graus, hi ha un perill de risc vital perquè et pots morir. Tractem el fred com a una situació d’emergència però que hi hagi una persona dormint al carrer ja és una emergència.
A Barcelona hi ha 285 dies a l’any en què la temperatura baixa dels 15ºC, puja dels 30ºC o plou. Com afecta a una persona que viu al carrer i està exposada de manera continuada?
Les persones que viuen al carrer estan més exposades a la desnutrició, presenten problemes de salut previs i el fet d’estar exposades a temperatures extremes les posa en una situació de risc. Però insisteixo: fa temps que se sap que el fet de viure al carrer és un factor de risc intrínsec per emmalaltir i per morir. Hi ha bibliografia que diu que, pel fet d’haver viscut al carrer, la persona es mor 15 anys abans.
Estèticament podem fer coses perquè fa fred i està molt bé que hi hagi algú que gràcies a aquest dispositiu no dormi al ras, però com justifiquem que passat el fred el tornem a enviar al carrer? Cal una mirada cronològicament i estacionalment més àmplia i decisions i voluntats polítiques.
Quins problemes de salut solen presentar les persones que dormen al carrer?
Parlem de quatre grans grups de malalties associades pel fet de viure al carrer. El primer són les malalties cròniques; no és que hi hagi més casos sinó que està menys controlada perquè per a les persones que viuen al carrer és difícil fer un tractament regularitzat i rebre assistència sanitària com cal. El segon grup el formen les malalties infeccioses. La incidència de l’hepatitis, la tuberculosi, el VIH, les malalties de transmissió sexual, etc, és superior a la de la població en general i també hi ha més risc de pulmonies. La primera autòpsia que vaig fer com a estudiant, de fet, va ser la d’una persona sense llar que va morir de pulmonia i se’m va quedar gravat: no era una cosa casual sinó habitual.
El tercer gran grup el formarien la salut mental i les addiccions. Al CAP de Raval Sud estem fent un estudi precisament sobre la salut de les persones sense llar i les primeres dades que tenim parlen d’un 80% de persones amb problema d’addicció i d’un 40%-50% de problemes d’ansietat i depressió; també d’un 10% de trastorn mental sever. Per últim, parlaríem de l’accidentabilitat. Quan vius al carrer estàs exposat a traumatismes, agressions, accidents… els percentatges haurien de posar vermell a qualsevol.
Quin accés tenen les persones que viuen al carrer al sistema sanitari?
Quan una persona viu al carrer dedica molt temps a sobreviure i no té una mirada a llarg termini, no es pot fer una medicina preventiva. Les persones que viuen al carrer i no tenen el suport de ningú només utilitzen el sistema sanitari quan es troben molt malament. I aleshores ho fan a través dels dispositius d’urgències, que a dia d’avui no tenen els recursos necessaris.
L’habitatge com a recepta per millorar la salut
El fet de tenir una llar milloraria la salut de la persona?
La morbiditat i problemes de salut dels quals estem parlant suposen una despesa sanitària. A les persones se les ha d’atendre i la manera més econòmica per al sistema seria que tothom tingués un allotjament, perquè el primer factor de risc és el fet de viure al carrer.
I què s’hauria de fer per acostar el sistema sanitari a les persones que dormen al carrer?
Cal dissenyar dispositius sanitaris amb una mirada més amigable amb el sensellarisme. A altres països n’hi ha experiències. Un dispositiu sanitari adreçat a les persones sense llar hauria d’incloure tres coses.
D’una banda, una clínica que no semblés una clínica i que prioritzés al màxim l’accessibilitat; oberta a la població en general però específicament dirigida a la població sense llar i amb uns recursos mínims per a una primera valoració, podologia, odontologia i altres especialitats.
En segon lloc, equips de carrer especialitzats en salut orgànica que pugin atendre la persona que viu al ras. Tenim exemples, com l’associació Street Medicine i aquí a Barcelona es fa en l’àmbit de la salut mental. En tercer lloc, i inspirat en el projecte britànic Pathway, crearia un dispositiu d’enllaç per a què quan una persona sense llar ingressa a l’hospital es busqui un recurs de sortida des del minut zero.
Amb aquests serveis generaríem coneixement, expertesa i sensibilització entre el col·lectiu mèdic. El primer pas, però, és abordar la problemàtica des de la dignitat, aproximar-nos a la realitat de les persones que viuen al carrer tot l’any i posar en marxa polítiques d’allotjament reals i imaginatives a baix cost.
Més informació pràctica per si veieu una persona dormint al carrer.