Otto

“Les persones que vivim al carrer no tenim les condicions per seguir un tractament”

Otto

Vuit anys vivint al carrer

“Tinc 42 anys i en fa 8 que estic al carrer. Estic malalt, tinc problemes de salut mental i també diabetis. Hi ha molta gent que té el suport de la seva família, però no és el meu cas i no em puc pagar un habitatge digne. De vegades, dormo a un alberg, les nits que m’ho puc pagar.

Jo tinc diabetis, agorafòbia, esquizofrènia, hipertensió i també pateixo depressions. Prenc molta medicació i per poder prendre les pastilles haig de fer molt d’esforç, és la cosa més dura que et pots imaginar. La medicació em fa agafar son, marejos… necessito unes hores de descans que no són normals en una persona sana.

De fet, de vegades no vaig a les cites amb el metge perquè estic molt cansat. Està a 300 metres, però em semblen molt. També pel tema de l’agorafòbia, no m’agrada estar a espais molt oberts, haig d’agafar carrers estrets.

La insulina i la resta de la medicació la guardo a Arrels. Al principi l’acabava tirant, perquè no tenia on guardar-la. I també s’ha de ser organitzat per prendre medicació. Per sort, al centre obert d’Arrels m’ajuden, m’organitzen les pastilles i me les posen en una capseta perquè no m’equivoqui. La persona voluntària que organitza la medicació em brinda el seu temps. Això m’ajuda perquè les persones que vivim al carrer no tenim les condicions per seguir un tractament, per anar al metge… encara que siguis curós, no pots tenir la medicació en condicions. També s’ha de tenir en compte que hi ha medicacions que tenen efectes secundaris i no és fàcil recordar quan has de prendre les pastilles”.