Fran

"Volia que la gent entengués que viure al carrer no és una opció, sinó una situació"

Fran

Onze anys vivint al carrer

“Vaig treballar 26 anys en diverses feines, des de fàbriques fins a netejar carrers. Tenia una vida normal: un pis de lloguer, un cotxe, una bici, una gossa. Però amb la crisi vaig perdre la feina, i a partir dels 52 anys ningú em va contractar. Vaig vendre tot el que tenia fins que no em va quedar res i vaig acabar al carrer. Els primers dies són els pitjors: no saps com sobreviure, t’envaeix la vergonya i et sents completament sol. 

A poc a poc, aprens a moure’t. Saps on menjar, on carregar el mòbil o on trobar una dutxa. Vaig picar la porta d’Arrels per primer cop el 1994 i vaig trobar una casa i una família. Aquí podia descansar, tenir roba neta i fins i tot parlar amb algú. Amb el temps, em vaig implicar molt en les xerrades per sensibilitzar escolars. Volia que la gent entengués que viure al carrer no és una opció, sinó una situació. També he participat en el taller ocupacional que elabora productes per la botiga “La Troballa”, i en el grup de Teatre Al Ras. Vaig tenir la sort de trobar un pis amb el suport d’Arrels, i allà vaig començar a recuperar la dignitat”.

* En Fran va morir el passat juliol amb 64 anys, acompanyat a l’hospital de persones que l’estimàvem: persones treballadores, voluntàries i altres persones ateses com ell. Tota l’entitat recorda amb afecte el temps que va passar amb nosaltres. Qui el coneixia més explica que “mai va demanar res, però ho donava tot. Mai es va queixar, però ben segur que en tenia motius.”