L’acompanyament als serveis de salut, clau en la recuperació de les persones que atenem
L’Stefan va passar vuit anys vivint al carrer. Però fa vuit mesos, i després d’un temps en el qual li hem donat suport i ell ha fet un procés de canvi, va entrar a viure en un pis gestionat per Arrels Fundació. Gràcies a l’acompanyament de treballadores i voluntàries, està aconseguint tirar endavant, deixar enrere hàbits nocius per a la seva salut i recuperar-se una mica més cada dia.
“Començar una vida nova és difícil, però ho he fet”, diu l’Stefan orgullós. Va venir fa vuit anys a buscar feina, però, en comptes d’això, va “trobar el carrer, amb tot el que hi ha. Cada dia anava a buscar menjar, no era vida”, explica. Dormia a la Barceloneta, el port, la catedral, buscava llocs on hi havia un lavabo a prop, on podia estar bé de nit.
Com l’Stefan, les persones que viuen al carrer sovint dediquen gran part del dia a resoldre les seves necessitats més bàsiques: buscar serveis on poder menjar, dutxar-se i guardar les seves coses, llocs on poder estar segurs i tranquils o resguardar-se del fred o la calor. Això fa que moltes vegades no puguin tenir cura de la seva salut, anar al metge, seguir un tractament o mantenir bons hàbits alimentaris, de descans o per al benestar físic.
Per poder aconseguir aquest benestar, és clau l’acompanyament social. Segons les dades recollides en l’Informe sobre la salut de les persones que viuen al carrer que vam publicar el novembre passat, hi ha una relació clara entre l’atenció social i la mèdica: la vinculació de les persones sense llar amb l’assistència sanitària té més èxit quan està mediada per professionals que treballen en serveis socials i de suport a les persones sense llar, tant públics com d’entitats socials, ja que entenen les seves necessitats i codis.
Des d’Arrels treballem per vincular-nos amb les persones sense llar des que viuen al carrer i ho continuem fent quan entren a viure en un pis, per tal que tinguin un acompanyament sostingut en el seu camí. Des de l’equip de carrer s’intenta fer seguiment de les persones i recopilar informació que pugui ser útil per al seu acompanyament i millora. “Mirem si viu en un entorn salubre o no, si té ferides, intentem que la persona es cuidi. Però, de vegades, no arriben al CAP; llavors, ens coordinem amb altres actors que fan servei sanitari al carrer”, diu la Carla, educadora d’aquest equip.
De tant en tant, l’equip de carrer també acompanya al metge persones que viuen al ras; de vegades, necessiten mediació perquè el professional entengui la seva situació. En cas que la persona quedi ingressada, tant les professionals com un equip de voluntàries la visiten. “És molt important. Quan una persona que viu al carrer queda ingressada ja no està en el seu espai, intentem anar a veure-la”, afegeix la Carla.
Un camí llarg que es transita millor acompanyat
“La primera vegada que vaig venir a Arrels vaig fer només una dutxa. Després vaig començar a parlar amb els professionals, em van orientar i vaig saber on anar a menjar, on canviar-me de roba, com fer la targeta amb un treballador social, la documentació…, perquè, si no, no pots fer res. I quan els vaig tenir, els documents me’ls van guardar a Arrels”, explica l’Stefan. La seva és la història de moltes persones que acollim als pisos que gestionem: la vinculació és una feina que els nostres equips han fet dia a dia, molt a poc a poc per tal d’anar guanyant confiança.
Ara que està allotjat, l’Stefan continua tenint seguiment social, en aquest cas ja no de l’equip de carrer sinó de l’equip de Suport a la persona, un grup d’educadores socials que visiten les persones que allotgem periòdicament i les acompanyen en el que sigui necessari. “Al metge, al SOC, al banc… A tot arreu, m’acompanyen. I em va bé, perquè ara necessito força física i mental. Estic malalt i he deixat els hàbits dolents. Ara estic millor. Fa vuit mesos, des que vaig entrar a viure en un pis, que sé què haig de fer. Vaig al gimnàs, prenc un cafè. Vull cuidar les plantes de casa, fer la neteja i, quan em recuperi, treballar. Però el neuròleg m’ha dit que haig de tenir paciència”, diu l’Stefan. Ell és una de les 262 persones sense llar que allotgem i una de les 20 que va entrar a viure en un pis dels quals gestionem durant l’últim any.
“Tenim com a missió garantir els drets de les persones ateses i un dret primordial és el de la salut”, reflexiona l’Enrique Costas, educador de l’equip de Suport. En primera instància, en Quique i la resta de l’equip treballen per garantir l’accés al sistema sanitari i que totes puguin tenir la targeta corresponent. També acompanyen físicament les persones que allotgem al metge. “El moment d’accedir a un habitatge és un moment ideal per poder tenir més cura de si mateixos. Sovint hem de treballar amb reticències sorgides de possibles pors, inseguretats o possibles males experiències”, explica.
El fet d’estar al pis, confirma l’Stefan, l’ha ajudat molt a poder recuperar-se. “Si m’hagués quedat al carrer, hauria mort, perquè jo vull canviar i al carrer no ho hauria pogut fer. Estic combatent cada dia i tots dos, tant el meu company de pis com jo, ens estem intentant recuperar, gràcies a la força de voluntat. És molt dur, però si vols ho pots fer. He començat una nova vida. I la que m’ha donat força per tirar endavant és una treballadora d’Arrels. Ella m’ha visitat i jo he passat les primeres proves gràcies a ella i la gent d’Arrels, que m’han acompanyat quan estava al llit. Tenia la bateria baixa”, fa broma.
Més informació:
– Llegeix les 23 propostes que es recullen al document que hem elaborat amb grup #SalutSenseLlar i que hem presentat al Departament de Salut per demanar que s’adeqüin els serveis a l’atenció de les persones sense llar.
– Consulta la memòria 2024 de l’entitat.
– Llegeix l’informe sobre l’accés i l’estat de salut de les persones que viuen al carrer.