A Barcelona, el 8% de les més de 1.200 persones que viuen al carrer són dones. Sabem que, quan comencen a viure al ras, es troben en una situació límit i més deteriorada. També sabem que, de mitjana, fa 3 anys i 3 mesos que viuen al ras; que tres de cada quatre han viscut al carrer només a Barcelona i que el 28% no pot cobrir les necessitats bàsiques. Es tracta de la punta de l’iceberg perquè el sensellarisme femení va més enllà i afecta altres dones que es troben en espais més invisibles, però també amb molta inseguretat habitacional.
El 15 de juny de 2022 vam sortir al carrer acompanyades per més de 500 persones voluntàries. Juntes, vam localitzar 1.231 persones vivint al carrer i en vam poder enquestar més de 350 d’aquestes. Ara fa uns dies i gràcies a aquella informació, vam publicar l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar, d’on hem recollit aquestes dades.
Actualment, el 8% de les persones que viuen al carrer a Barcelona són dones. Les dones solen viure altres formes de sensellarisme i quan comencen a viure al carrer la seva situació acostuma a ser més greu. Abans de viure al ras moltes dones acostumen a buscar totes les altres alternatives possibles: pisos sobre ocupats, habitatges buits, pensions, cases de familiars o amistats… Quan, finalment, comencen a viure al carrer sovint és perquè ja no tenen cap lloc on recórrer. Hi ha un desgast psicològic i físic enorme, difícil de revertir.
A més, si viure al carrer comporta molts riscos per a qualsevol persona, les dones que viuen al ras estan més exposades a la violència masclista i els abusos sexuals.
La separació de la parella o la família, entre els principals motius perquè una dona acabi al carrer
Si tenim en compte les respostes de les dones que vam entrevistar el 15 de juny, detectem que les dones que viuen a la intempèrie són originàries de, com a mínim, dotze països diferents. Gairebé la meitat de les dones que trobem al carrer són d’origen espanyol (el 48% va néixer a Catalunya o la resta de l’Estat), el 28% prové d’altres països de l’Europa comunitària i el 24% de països extracomunitaris. Un 38% d’elles van néixer a Barcelona.
Del total de dones migrades entrevistades, un 20% van marxar del seu país d’origen per trencar amb relacions personals i/o familiars i un 47% van migrar per motius socioeconòmics.
Pel que fa als motius per viure al carrer, el 31% han perdut l’últim habitatge estable en un desnonament, el 27% per problemes amb la família i el 23% per separació de la parella. “Amb les dones que acompanyem molt sovint parlem de la família i de les relacions amoroses. Les ruptures familiars o estar separades dels seus fills són temes molt presents i que surten en les primeres converses. Per a les dones és conflictiu i molt dolorós perquè hi ha una culpabilitat, una frustració i un assenyalament per no complir el rol de cuidadores dins la família”, explica la Carla Ramos, educadora de l’equip de carrer d’Arrels.
Un 76% de les dones només han viscut al carrer a Barcelona, segons calculem. Els principals motius d’haver vingut a Barcelona són buscar feina (el 29%) i retrobar-se amb familiars o amics (24%). Així, el 41% de les dones entrevistades no té ningú de confiança amb qui comptar.
Tres anys i tres mesos vivint al carrer
En relació a la mitjana d’edat de les dones que van contestar l’enquesta, és de 44 anys. La dona més jove a qui vam entrevistar té 25 anys i la més gran 58. De mitjana, fa 3 anys i 3 mesos que viuen al carrer. Un 45% d’elles no és la primera vegada que ho fa; aquesta xifra pot tenir a veure amb que només el 31% de les dones té ingressos. Tot i això, trobem que un 38% no ha rebut cap mena d’atenció social els últims sis mesos i el 28% no pot cobrir les seves necessitats bàsiques.
Hi ha menys dones vivint al ras que homes, però les que hi arriben estan en pitjor situació. Els recursos públics i privats afronten el repte d’atendre les seves necessitats especifiques en un entorn molt masculinitzat. A Barcelona, per exemple, els recursos que ofereixen serveis bàsics i als quals les persones sense llar poden adreçar-s’hi directament, no solen incorporar la perspectiva de gènere. En aquest context, un dels reptes importants que afrontem les entitats és potenciar la perspectiva de gènere als serveis.
Més informació:
- Et convidem a llegir el testimoni de la Gema i a sentir a l’Anna Maria i la Loraine.
- Vols saber més sobre la realitat de les persones sense llar a Barcelona? Recollim algunes dades a l’últim número de l’informe Viure al carrer a Barcelona.