Us cansa veure sempre les mateixes fotos estiuenques? A nosaltres també. Per això no deixem de repetir que 1.200 persones viuen al carrer a Barcelona i que aquestes imatges haurien de canviar. Iniciem una acció reivindicativa a Instagram que recorda els drets que les persones sense llar tenen vulnerats.
A Barcelona, unes 1.200 persones viuen al carrer i veure una persona dormint sobre un cartró o en un caixer, dutxant-se a la platja o rentant la roba en una font pública és un fet tan habitual que passa desapercebut.
Haver de viure al carrer, però, no és normal; ni a l’hivern ni durant la resta de l’any. Des d’Arrels, volem aprofitar que durant l’estiu les xarxes socials i especialment Instagram s’omplen d’imatges sobre les vacances, la platja, els moments amb la família i de descans o els viatges que fem per visibilitzar també la realitat de les persones sense llar.
Uns peus en un caixer, una persona amb les seves bosses davant de l’estació de tren, una persona a la platja amb un cartró per dormir però que, a primera vista, pot semblar una planxa de surf, una beguda en una terrassa… Dues persones que viuen al carrer i que coneixem s’han volgut fotografiar simulant les imatges més típiques d’Instagram però portant-les al dia a dia de les persones sense llar.
Totes aquestes fotografies volen explicar que, durant l’estiu, les persones que viuen al carrer hi segueixen estant i que tenen molts drets vulnerats. En destaquem deu:
- El dret a la intimitat, perquè viure al carrer significa per a la persona estar exposada i a la vista de tothom.
- El dret a descansar, perquè estàs en estat d’alerta i dorms amb un ull obert i un altre tancat, amb les llums i els sorolls de la ciutat.
- El dret a la mobilitat, perquè la majoria de les persones que viuen al carrer no poden fer servir el transport públic i han de caminar molt per anar d’un recurs a l’altre, faci fred o molta calor. Quan vius al carrer, et mous per necessitat, no per fer turisme.
- El dret a la ciutat i a gaudir dels espais i dels recursos socials i culturals que existeixen, perquè les gairebé 1.200 persones que viuen al carrer a Barcelona també són veïnes de la ciutat.
- El dret a l’espai públic, perquè l’ordenança de civisme de Barcelona prohibeix dormir al carrer i sanciona pràctiques com fer soroll, rentar-se en una font, orinar, etc. Quan no tens una llar i no hi ha recursos públics suficients, es fa difícil complir tot això.
- El dret a la higiene, ja que no hi ha suficients recursos de bugaderia i serveis higiènics per canviar-se de roba i dutxar-se, i durant l’estiu alguns tanquen. A Barcelona, a més, si et rentes en una font o a la dutxa de la platja o rentes la roba i fas servir sabó, et poden sancionar.
- El dret a la salut, perquè els riscos de viure al carrer deterioren la salut i escurcen en 20 anys la vida de la persona. Viure al carrer significa, per exemple, haver de caminar molt i tenir els peus molt castigats; també anar menys al metge i, durant l’estiu, estar exposat a patir insolacions i cremades.
- El dret a la integritat física, ja que quan vius al carrer estàs desprotegit i més exposat a patir agressions. Segons el cens de persones que dormen al carrer a Barcelona, el 38% de les persones diuen haver patit agressions.
- El dret a la propietat privada, a que la persona pugui guardar en un lloc segur i de manera estable les seves pertinences i la seva documentació. Actualment, a Barcelona no hi ha consignes públiques per a persones sense llar.
- El dret a l’habitatge, perquè a Barcelona el percentatge d’habitatge públic i social no arriba al 2% i tampoc hi ha habitatge específic per a persones sense llar. Actualment, els albergs i centres públics i privats faciliten l’allotjament a unes 2.100 persones sense llar però no hi ha més places que siguin una alternativa a les 1.200 persones que segueixen vivint al carrer.
Més informació:
- Tens Instagram? Segueix-nos a @arrelsfundacio per conèixer la campanya i ajudar-nos a difondre-la!
- Col·labora amb nosaltres, mira totes les opcions!
ES UNA VERGONYA MUNDIAL, NI ELS PAÏSOS MÉS RICS, EVITEN AQUESTA FORMA DE MALTRACTE HUMANITARI.
NO ES JUST EL REPARTIMENT DE LA RIQUESA, L’ORGULL DE QUE UN PAÍS SIGUI CONSEQÜENT AMB ELS SEUS HABITANTS, ES QUE TOTHOM TINGUI UN SOSTRE I UN TREBALL, QUE SERIA POSSIBLE, SÍ ELS DIRIGENTS I POLÍTICS NO COBRESSIN SOUS DE 100.000 Y 300.000 MIL EUROS. MENTRE AIXÒ NO CANVIÏ, EL MÓN ES I SERÀ UN GRAN FRACÀS.