Maria Assumpció Vilà és la Síndica de Greuges de Barcelona i ha aportat la seva visió i els seus coneixements en el document La vulnerabilitat de les persones que viuen al carrer a Barcelona. En aquesta entrevista parla sobre violència i riscos de viure al carrer i sobre quin ús fan les persones sense llar dels serveis de la ciutat.
En el cens de persones sense llar realitzat per Arrels el passat mes de maig a Barcelona, un 37% de les persones enquestades va assegurar haver estat víctima d’agressions físiques i/o verbals i un 12,% va afirmar haver estat forçada a fer alguna cosa contra la seva voluntat. Per altra banda, un 47% de les persones va dir no haver estat atesa per cap treballador social o similar i, només un 14,3%, va assenyalar haver fet ús de les urgències socials. Sobre els riscos de viure al carrer i l’ús dels serveis socials per part de les persones sense llar n’hem parlat amb la Síndica de Greuges de Barcelona Maria Assumpció Vilà.
El 37% de les persones que viuen al carrer afirmen haver estat víctimes d’agressions. Quina valoració en fas d’aquesta xifra del cens?
Les dades del cens pel que fa a la violència que pateixen les persones sense llar són alarmantment altes i molt preocupants, posen de relleu que aquestes persones estan més exposades a ser víctimes d’aporofòbia. Tot i això, és important conèixer-les i que es facin públiques per sensibilitzar la població i els governants.
Creus que la violència a persones sense llar és una de les més invisibles?
La violència que s’exerceix en l’àmbit domèstic i escolar sovint és també poc visible però hi ha una forta consciència social al respecte. En canvi, en el cas de les persones sense llar no és així, sinó que són casos poc coneguts, tant per tractar-se d’un col·lectiu exclòs socialment, com pel fet que es denuncia en poques ocasions. Per això és important que les entitats que treballen amb persones sense llar es facin ressò d’aquest fets i els divulguin.
Rebeu queixes sobre agressions a persones sense llar?
D’una forma directa no, però sí que atenem persones sense llar que es dirigeixen a la Sindicatura per altres motius i que, en els seus relats parlen d’agressions produïdes, tant en el context de l’espai públic com en l’ús de determinats recursos. A més, algunes d’elles també fan referència amb freqüència a una percepció de maltractament institucional.
Per què creus que les persones sense llar víctimes de violència no denuncien?
Els motius són molt diversos, però es tracta d’un col·lectiu que utilitza poc els serveis públics i les dependències policials o judicials no són una excepció. Sovint expressen que no creuen en un sistema que els ha deixat “fora” i que, per tant, difícilment els podrà protegir. Pel que fa a les persones estrangeres indocumentades, aquestes no acostumen a denunciar a causa de la seva situació administrativa i la por que aquest fet genera.
L’ús dels serveis d’urgència per part de les persones sense llar
El 47% de les persones que viuen al carrer afirmen no haver estat ateses per serveis socials o similars en el darrer mig any i només el 14% diu haver fet ús de les urgències socials. Com valores aquesta dada?
És una dada preocupant alhora que desconcertant; cal buscar les respostes en la tipologia de serveis existents, potser no responen a les necessitats que tenen: es troben massa lluny de les seves ubicacions habituals, canvien sovint els professionals, els funcionaments són excessivament rígids… Potser els serveis són massa passius i esperen que els arribin les persones, quan el plantejament hauria de ser al revés: més proactiu i actuar d’ofici.
Com es podria revertir la situació i fer que les persones que dormen al carrer a Barcelona coneguin i aprofitin els recursos existents?
Des de la Sindicatura observem que a la ciutat hi ha un volum molt elevat de persones en una situació econòmica i social molt fràgil i que en qualsevol moment poden acabar vivint al carrer. Aquestes persones sovint disposen de poc suport per part de l’administració, quan justament hauria de ser un col·lectiu prioritari i s’hauria d’incidir en la prevenció per evitar que passin a viure al carrer. En aquest sentit, la manca d’un parc d’habitatges públics adaptats al perfil de cada persona és un problema a resoldre.
Ara bé, per a aquelles persones que ja es troben al carrer caldria millorar tant la quantitat com la qualitat dels recursos existents. S’haurien d’habilitar recursos amb una dimensió més humana pel que fa al nombre de places als albergs i menjadors, a la normativa, la proximitat i el tipus de tracte per part dels professionals, amb més temps disponible per a cada persona.
És important, positiu i indispensable que existeixin recursos que vagin a buscar les persones al territori, però sempre que es garanteixi una constància i una continuïtat per part dels professionals per poder generar un vincle de confiança i un context que possibiliti l’ajuda.
D’altra banda, creus que el fet que a Barcelona 941 persones dormin al carrer i que moltes altres pateixin una situació vulnerable fa que la ciutat també sigui en certa manera vulnerable?
L’article 1 de la Carta de Ciutadania, carta de drets i deures de Barcelona, diu que aquesta és una ciutat de convivència que es fonamenta en la responsabilitat, la pluralitat, la diversitat, la tolerància i el respecte dels drets humans i la promoció de les condicions per a la lliure i plena realització de la persona. El fet que quasi 1.000 persones estiguin vivint al carrer a Barcelona ens informa sobre l’esforç que cal seguir fent, des de les administracions, les entitats i tota la ciutadania, per poder ser aquesta ciutat plural, que respecta els drets humans i promou la realització personal. Si no s’aconsegueix la reducció significativa i progressiva d’aquesta xifra ens trobaríem clarament davant el fracàs del model d’intervenció envers aquesta situació.
Més informació:
- La vulnerabilitat de les persones que viuen al carrer a Barcelona.
- Descarrega’t el document sencer.
- Llegeix les aportacions del doctor Daniel Roca sobre l’accés a la salut de les persones sense llar, i l’entrevista a l’advocada Sònia Olea sobre temes d’habitatge.