L’Antonio ens havia demanat vàries vegades poder gravar de manera professional les cançons que més li agradaven i altres que ell havia escrit. Era un dels seus desitjos abans de morir i a l’estiu ho vam aconseguir. Us expliquem com, des de l’acompanyament que fem a les persones, intentem també tenir en compte les últimes voluntats.
El protagonista del vídeo que teniu a dalt és l’Antonio. El vam conèixer fa 15 anys quan encara vivia al carrer i durant molts anys va viure a la llar d’Arrels, fins que es va traslladar a una residència. Un dia que el vam visitar ens va explicar alguns desitjos que li agradaria fer realitat abans de morir i un d’ells era poder gravar en un estudi i de manera professional les cançons que habitualment tocava a la guitarra.
Aquest estiu vam contactar amb els companys de l’estudi Subterranea i vam poder realitzar la gravació i, a finals d’agost, l’Antonio ens va deixar. Tenia 58 anys; la vida al carrer deteriora la salut i escurça els anys de vida.
En tot moment, des d’Arrels vam ser conscients que estàvem fent realitat les últimes voluntats de l’Antonio perquè intentem que formi part de la nostra manera d’acompanyar.
Voluntats que es poden complir i altres que no
Un dels objectius més importants d’Arrels és acompanyar les persones que viuen o han viscut al carrer de manera més cronificada, quan les coneixem al carrer, quan passen a viure en un pis o algun altre allotjament i quan moren. Això ho fem perquè creiem que ningú hauria de viure i morir en soledat i perquè tothom té dret a viure amb dignitat. “Surt d’una manera natural perquè acompanyem la persona en tot moment i implica intentar que els desitjos de la persona es duguin a terme”, explica Josep Maria Anguera, educador social d’Arrels.
Moltes vegades aquests desitjos els podem complir però d’altres no. És el cas d’alguna persona que ens ha demanat poder ser incinerada en morir i a la qual li vam haver de dir que no ho podríem fer realitat per un tema econòmic.
Fa uns anys, per exemple, un senyor al que havíem acompanyat durant molts anys ens va demanar ajuda per passar a l’ordinador desenes de pàgines manuscrites que recollien la seva vida. “Si són coses factibles, les hem de fer. Ens va passar també amb l’Antonio, una persona que coneixíem i que era creient, i que ens va demanar posar unes espelmes a Sant Antoni Abad”, comenta Josep Maria Anguera, que afegeix que habitualment es tracta de coses petites, com ser recordat d’una manera o una altra.
A vegades, hi ha voluntats que costen d’entendre però que des d’Arrels respectem. Passa sobretot quan la persona està molt malalta i li preguntem si vol que busquem la seva família. Si ens diu que no, no ho fem, però quan la persona mor sí que intentem localitzar els familiars.
“Les últimes voluntats venen molt donades a si la persona té o no consciència de que pot morir”, afirma Anguera. “Poques persones parlen de la mort i moltes vegades sabem què volia la persona perquè ha sortit en les converses de manera indirecta.”
En el cas de l’Antonio, sabíem que la música era la seva passió i ens havia expressat en vàries ocasions el seu desig de gravar en un estudi professional. Finalment, el vam poder fer realitat.