El Domènec ha estat molts anys entrant i sortint del carrer, buscant-se la vida pels carrers de moltes ciutats espanyoles. Hem volgut saber la seva opinió sobre com els ciutadans poden ajudar a les persones que viuen al carrer.
De vegades a la gent li agradaria ajudar les persones que veuen vivint al carrer i no sap com. Quin consell donaries?
Potser el que més s’agraeix en aquells moments és que parlin amb tu, que et donin ànims i et dediquin una mica del seu temps. També es pot orientar sobre els serveis socials que existeixen a la ciutat, donar una adreça o un telèfon on puguis adreçar-te o bé avisar als serveis socials que a tal lloc hi ha una persona que viu al carrer.
Creus que donar almoina és una manera d’ajudar a aquestes persones?
No. Crec que és un error perquè t’acostumes a rebre diners de manera fàcil i t’ho gastes en tot menys en menjar. El ‘dame para comer’ és fals.
Quan una persona ha sortit del carrer necessita suport per continuar el camí de la recuperació?
Una persona que ha viscut temps al carrer sempre queda una mica tocat de moral i com a mínim una bona temporada necessita un suport. Per alguns el procés és llarg i a més el carrer enganxa i en qualsevol moment pots voler tornar.
Per què creus que el carrer enganxa?
Al carrer no tens cap compromís. Fas el que vols i sempre pots menjar. Quan entres en un lloc has de complir un horari, dutxar-te… Encara que estant al carrer no ets lliure, ja que depens de coses com per exemple de veure on menges, tu t’ho penses i no vols perdre aquesta pretesa ‘llibertat’.
Senties rancúnia o algun altre sentiment negatiu cap a les persones que tenien un sostre?
No. Quan arribava la nit era quan em preocupava on aniria a dormir. De dia com anava amb una motxilla, res de bosses o carrets, era com qualsevol altre i no pensava ni notava res de les persones que em trobava. A més, jo tenia molt clar que acabar al carrer havia estat una decisió meva i no culpava a ningú.
Et molestava quan algú s’apropava a tu per fer petar la xerrada?
No es que em molestés però el que em passa a mi es que m’agrada estar sol, i procurava no donar peu a que em parlessin quan tenia aquests moments en què preferia la solitud.
T’atabalava que s’apropessin a tu per oferir-te ajuda?
En absolut. Tinc molt bones experiències al respecte. Des del personal de les estacions i llocs que freqüentava fins el meu contacte amb voluntaris d’Arrels. Tothom va ser molt amable amb mi i em van ajudar molt. Això sí, jo sempre procurava anar net i no molestar ningú.
Com ho feies per anar net? Utilitzaves els serveis públics?
Anar als serveis públics no m’agradava perquè s’ha de fer cua i tinc poca paciència.
Mai he demanat i preferia rentar-me en una font de matinada. Sempre procurava tenir maquinetes d’afaitar, xampú i un mirallet. La roba que m’agradava la guardava i la portava a rentar a una bugaderia.
Et senties ben tractat quan anaves als centres socials, fossin públics o privats?
Sí. Mai vaig tenir cap problema, i he voltat molt, he estat a albergs de diverses ciutats espanyoles. En alguns d’ells els ajudava en algunes tasques.
I ara, com et sents?
Ara estic bé, visc en un pis jo sol. Moltes vegades per sortir del carrer necessites canviar el xip; jo l’he canviat i estic content amb la meva nova situació.
Més informació
Aquesta entrevista la trobes també al sisè número de la revista Arrela’t (pdf).