56 persones que vivien o havien viscut al carrer han mort durant els darrers dotze mesos; de mitjana, tenien 56 anys. El dimecres 30 d’octubre les recordarem en un acte a la plaça de la Catedral de Barcelona, a les 18h. No ens cansem de dir-ho: haver de viure al carrer escurça els anys de vida.
La realitat de les persones sense llar sovint és invisible i, les defuncions de les persones que han viscut al carrer, encara ho són més. Des de l’any 2016, han mort 210 persones que vivien o havien viscut al ras i que coneixíem des de diferents entitats socials de Barcelona. Per això, des de fa uns anys sortim al carrer per recordar-les i denunciar els riscos i la invisibilitat que pateixen.
Enguany, volem recordar 56 persones que ens han deixat en els darrers dotze mesos. Gairebé el 25% vivien al carrer i un altre 26% tenien la salut molt fràgil i vivien en centres sociosanitaris o adaptats a les seves necessitats. Algunes persones havien aconseguit viure en un pis, altres estaven en una residència o en un alberg. Una de cada quatre persones que recordem ha mort a l’hospital.
El Bambo, el Krzysztof i el Mihai tenien només 31 anys; són les més joves. El Severo tenia 84 anys. De mitjana, les persones sense llar que avui visibilitzem han viscut 56 anys, 26 menys que la resta de veïns i veïnes de Barcelona. Des de l’any 2016, la mitjana d’edat de les persones que recordem és cada vegada més baixa.
Haver de viure al carrer significa tenir molts drets vulnerats: a l’habitatge digne, a la intimitat, a la salut, a sentir-se protegides, i inclús el dret al record. Aquest any, a més, sabem que dues persones han mort a causa de la violència i agressions.
A les 56 persones que aquest any volem recordar les coneixíem des de 18 serveis i entitats que acompanyem persones sense llar: Àmbit Prevenció, Assís Centre d’Acollida, Barcelona Actua, Cal Muns, CAS Baluard, Càritas, Dit i Fet, Heura, la fundació Sant Pere Claver, La Merienda, Gregal, l’hospital de campanya de la parròquia de Santa Anna, Lligam, Lloc de la Dona, Projecte Sostre, Santa Lluïsa de Marillac, UTE-Primer la Llar i fundació Arrels.
El proper dimecres 30 d’octubre a les 18h, us esperem a la plaça de la catedral. De moment, compartim amb vosaltres el manifest de l’acte:
56 noms per recordar i trencar la invisibilitat
Cada vegada que una persona sense llar que coneixem mor els sentiments es barregen i els dubtes afloren. S’haurà sentit acompanyada? Es podia haver fet alguna cosa més? Què cal fer perquè no es torni a repetir?
Viure al carrer deteriora la salut i escurça els anys de vida. Li va passar a la Noèlia fa uns mesos; amb 32 anys ens va deixar després d’una malaltia i d’una vida al carrer molt dura i la seva parella, el José, va morir tan sols uns mesos després. L’Archani tenia 45 anys, vivia al carrer i va morir víctima de violència. L’Abdeslam ens va dir adéu tres dies després del seu aniversari, havia fet 57 anys.
Avui omplim la plaça de la Catedral amb 56 noms que volem que es recordin i que pertanyen a homes i dones que vivien o havien viscut als carrers de Barcelona. D’aquestes 56 persones, sabem que 13 vivien directament al carrer, que 25 van morir a l’hospital o en un centre de convalescència i que moltes altres havien aconseguit, finalment, tenir una llar.
Són defuncions que ens omplen de tristesa, de contradicció i d’indignació. Sabíeu que, de mitjana, els barcelonins i barcelonines viuen 82 anys i que les persones que avui recordem han viscut 26 anys menys? Des de que vam començar a sortir al carrer per visibilitzar aquesta realitat ara fa quatre anys, hem recordat 210 persones; això significa que cada setmana ens ha deixat una persona.
No ens cansem de dir-ho: perquè viure al carrer no sigui la causa de cap mort necessitem que tothom tingui una llar. A Barcelona, unes 1.200 persones viuen al carrer i estan exposades a molts riscos: al fred, a la calor, a violència i agressions, a la soledat i la pèrdua del seu entorn de suport.
Aquestes defuncions ens haurien de fer reaccionar. A la ciutadania, per deixar de veure com una molèstia les persones que viuen al carrer i canviar la mirada. I a les administracions, per començar a comptabilitzar a les estadístiques públiques aquestes morts indecents i silenciades, per mirar més enllà del termòmetre i per prioritzar l’habitatge assequible per a tothom.
Necessitem decisions polítiques que pensin en les persones, més recursos específics i més inversió en prevenció perquè ningú hagi de perdre casa seva i evitar morts prematures. El Mohamed, que va viure més de 25 anys al carrer i que avui també recordem, ens ho deia sovint: “No deixeu de ser revolucionaris”.
Com podeu participar?
- Teniu twitter o instagram? Us convidem a enviar un missatge en record de les persones sense llar que ens han deixat a través de les xarxes socials fent servir l’etiqueta #mortsinvisibles.
- Com acompanyem des d’Arrels en els darrers anys de vida?