Propostes a tots els ajuntaments i consells comarcals
Dels 947 municipis que hi ha a Catalunya, només 21 tenen dades que dimensionin el nombre de persones que viuen al carrer. A partir d’aquestes xifres sabem que, com a mínim, a Catalunya hi ha més de 1.700 persones dormint al carrer. Aquesta vintena de municipis acullen el 46% de la població total de Catalunya. En aquest sentit, el Marc d’Acció per a l’Abordatge del Sensellarisme a Catalunya 2022-2025 ha xifrat en 2.347 les persones que vivien al ras l’any 2016.
Si ens fixem en l’àrea metropolitana de Barcelona, sabem que més de 1.400 persones viuen al ras. Les dades pertanyen a 14 dels 37 municipis metropolitans, que representen el 76% de la població de l’àrea metropolitana, segons dades pròpies, dades de diferents municipis i dades de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB).
El dret a la intimitat, a descansar, a la mobilitat, a gaudir dels espais i els recursos socials i culturals, a l’espai públic, a la higiene, a la integritat física, a guardar en un lloc segur i de manera estable les pertinences i la documentació… són alguns dels drets que, des del punt de vista de l’àmbit municipal, veuen vulnerats les persones que viuen al carrer.
Aconseguir #ningúdormintalcarrer no es pot fer només des de l’àmbit local perquè hi ha motius estructurals que van més enllà, però abordar la problemàtica des de cada municipi i comarca és el primer pas. Un dels objectius de totes les administracions hauria de ser acabar amb el sensellarisme, cadascuna des de les seves competències, però amb una mirada comuna: que tothom tingui accés a una llar.
Llistem una sèrie de propostes a tots els municipis i comarques catalans.
Mesures per fer possible #ningúdormintalcarrer als municipis catalans
1.
Atendre les persones des del mateix municipi.
Cal que des de l’àmbit local es vetlli perquè tots els veïns i veïnes que no tenen una llar puguin ser atesos en el mateix municipi i territori. Cada municipi ha de poder reconèixer i identificar les persones que hi viuen i pateixen situacions de sensellarisme, persones que poden ser usuàries dels seus serveis i que, com a veïnes, també són susceptibles de ser empadronades. Ho recull el Marc d’Acció per a l’Abordatge del sensellarisme a Catalunya 2022-2025, que indica que cada persona sense llar hauria de ser coneguda per l’equip de serveis socials del territori on resideix, així com tenir un professional de referència.
En aquest sentit, per facilitar l’atenció i atendre les persones abans que sigui tard, proposem que cada municipi compti amb mecanismes d’informació i prevenció.
2.
Complir la llei i facilitar el padró des de cada municipi.
Tots els municipis catalans haurien d’atendre les persones sense llar que dormen als seus carrers. Pot passar que la persona, malgrat viure des de fa temps en un municipi concret, no estigui empadronada, però això no hauria de ser un problema per rebre atenció social. En l’actualitat, tots els municipis catalans estan obligats per llei a empadronar els seus veïns i veïnes, tinguin o no una llar; no fer-ho vulnera els drets de les persones i la llei. Però, segons dades del Marc d’Acció per a l’Abordatge del sensellarisme a Catalunya 2022-2025, només un 12% de municipis catalans diuen empadronar totes les persones que ho sol·liciten.
Proposem que Serveis Socials s’impliqui des de l’inici i acompanyi en el procés d’empadronament les persones sense llar, per facilitar el tràmit i ajudar-les a acreditar-se. Quan vius al carrer, és fàcil perdre o quedar-se sense documentació i, sobretot en el cas de les persones migrades, a vegades és complicat recuperar-la.
3.
Saber quantes persones dormen al ras al municipi per dimensionar la problemàtica.
Saber quantes persones viuen al ras en un territori en concret és una informació imprescindible per després dissenyar polítiques ajustades a la realitat. Hi ha diverses maneres de dimensionar, segons la mida del municipi: promovent recomptes nocturns als municipis; sortint de manera habitual durant el dia amb equips d’agents socials i/o la policia local per conèixer les persones que viuen al carrer; aprofitar els recursos i la informació d’altres actors del municipi, com entitats socials, biblioteques, àrees bàsiques de salut i serveis d’urgències hospitalàries, etc. Cal dimensionar des de la transparència i sense por a fer públiques les dades.
Per començar, proposem centrar-nos en els municipis catalans de més de 20.000 habitants, ja que acullen més del 70% de la població catalana i seria un primer pas per dimensionar la problemàtica.
4.
Obrir espais residencials dignes a cada municipi perquè centenars de persones deixin de dormir al carrer.
La proposta de llei que hem desenvolupat entitats socials i món acadèmic i que actualment s’està treballant al Parlament de Catalunya recull com a un pilar bàsic per abordar el sensellarisme de carrer disposar d’espais residencials dignes i espais de pernoctació d’urgència als municipis catalans. Es tracta d’allotjaments oberts durant tot l’any, ubicats a cada territori, i que permetrien atendre des de la proximitat cada persona.
Els municipis més petits o mitjans podrien començar habilitant espais petits, nocturns, i de baixa exigència, i oferir durant el dia a la persona altres serveis útils que ofereixin protecció i espais de descans. L’objectiu d’aquests espais nocturns de baixa exigència és oferir un lloc segur on passar la nit i adaptar-se a les necessitats de les persones (dones i persones LGTBIQ+, amb addiccions i/o problemes de salut mental, persones amb animals de companyia, etc.).
Si el teu municipi és petit o mitjà, et proposem també oferir directament habitatge a les persones. Es tracta d’opcions més econòmiques que obrir grans equipaments i que des d’Arrels hem comprovat que funcionen. Aquestes alternatives substituirien altres accions temporals que actualment es posen en marxa en alguns municipis catalans, en situació de fred extrem o de condicions climàtiques extremes, i que només duren uns dies.
5.
Modificar les ordenances de convivència per garantir els drets de les persones sense llar.
Les ordenances municipals que regeixen qüestions relacionades amb la convivència ciutadana haurien d’excloure de les seves prohibicions i sancions les persones que viuen al carrer i entendre que el fet de no tenir una llar i recursos públics suficients impossibilitat complir les normatives.
A Tarragona l’ordenança prohibeix rentar-se i fer les necessitats a l’espai públic, dormir, embrutar el mobiliari públic i recollir objectes de les escombraries, entre d’altres. A Girona, està prohibit rentar-se en fonts, acampar, beure alcohol al carrer i fer un ús diferent del mobiliari urbà. Els casos d’aquests dos municipis catalans, i de Barcelona, els recull Càritas en un informe sobre el contingut i les conseqüències de les ordenances municipals a l’Estat espanyol realitzat l’any 2021 i compartit amb el Relator de les Nacions Unides sobre Extrema Pobresa i sobre el Dret a un Habitatge Adequat.
Insistim en la necessitat d’abordar el sensellarisme des d’una perspectiva social i no en la normativa de convivència de cada municipi. És una qüestió que també recull amb preocupació la proposta de llei per abordar el sensellarisme que s’està treballant al Parlament de Catalunya.
6.
No criminalitzar les persones que viuen al carrer des dels serveis municipals.
Els serveis municipials – com els serveis de neteja i de seguretat – haurien d’estar més formats en la realitat de les persones sense llar, tenir més eines per a les seves intervencions a l’espai públic i coordinar-se de manera activa amb els recursos existents als municipis i consells comarcals per orientar les persones. Pràctiques habituals com llençar les pertinences o fer moure de lloc la persona vulneren drets. Cal més coordinació amb les entitats i serveis socials i aportar una mirada des de l’atenció social.
En aquest sentit, demanem als serveis municipals de cada ciutat i poble de Catalunya no criminalitzar les persones que viuen al carrer i evitar pràctiques com fer fora del seu lloc de descans les persones que dormen al carrer, llençar les seves pertinences o posar elements d’arquitectura hostil en edificis públics.