Què passa quan mor una persona que viu al carrer?

”Hola, com va? Com estàs?”. Només amb aquestes paraules, els nostres equips de carrer comencen a treballar la relació amb les persones que viuen al ras i a fer-hi vincle. Una vegada s’aconsegueix aquest objectiu, les educadores visiten aquestes persones periòdicament en el seu recorregut diari pels diferents barris de la ciutat. Sovint es tracta de xerrar una estona amb elles i intentar que estiguin tan bé  com sigui possible, d’acord amb les seves circumstàncies. El seguiment de les persones que acompanyem és integral i no s’acaba mai. Implica un compromís estable. Però a vegades una d’aquestes persones mor. Què passa llavors a Arrels?

Si a una persona difunta la troben al carrer, els nostres equips no reben cap avís. Tot i això, a vegades ens assabentem que alguna persona amb la qual teníem contacte ha mort, sigui pels veïns o per altres fonts d’informació. ”El que fem és posar-nos nos en contacte amb l’Institut de Medicina Forense o el jutjat, per confirmar si aquella persona és la que coneixem”, explica la Beatriu Fernández, cap de l’equip jurídic. ”Això passa sovint, que ens arriba l’avís que ha mort una persona. Aleshores nosaltres activem mecanismes per intentar saber qui és. A vegades parlem amb els equips de l’Ajuntament i ens preguntem mútuament”, afegeix en Bob Walker, educador de carrer.

L’equip jurídic treballa, també, amb informació que proporcionen els Mossos d’Esquadra, que a vegades ens comuniquen la mort de persones que presumptament viuen al carrer. També, alguna vegada, hem aportat dades per ajudar a identificar alguna persona. La identificació és cabdal per poder trobar la seva família o amistats i que la persona se’n vagi acompanyada; també perquè els seus sàpiguen que ha  mort. ”Intentar contactar els familiars  és una qüestió jurídica, però també social”, valora en Bob. 

La solitud, fins i tot  en la mort

A més de la identificació de la persona, és determinant el lloc on ha mort. Si  ha mort al carrer, qui intervé en primer lloc són els serveis d’urgències mèdiques i els Mossos d’Esquadra. Llavors, el seu cos passa al dipòsit de cadàvers. Els Mossos  assabenten el jutjat del decés per determinar si ha estat una mort natural o violenta i intentar identificar el cos mitjançant les empremtes.

A continuació es fa un informe forense que estableix la identitat de la persona i les causes de la mort. Però, ”no hi ha manera de tenir accés a aquesta informació, i tampoc com a entitat vinculada a aquestes persones”, expressa la Bea Fernández. Ella recorda encara el cas de dos nois que van morir d’hipotèrmia al carrer. ”Vam saber-ho perquè vam acompanyar els familiars d’una d’aquestes persones. Com que era familiar i ho va acreditar, va tenir accés a l’informe forense’, diu.

Una vegada establertes les causes de la mort, si el jutjat considera que aquella és una mort natural es tanca l’expedient i es recullen les dades amb finalitat estadística. Si s’estableix que la causa de la mort és violenta, però, s’ha d’obrir  una investigació. ”Per a això, necessiten testimonis o algun indici que doni informació de la mort de la persona. Si no hi ha cap indici i no hi ha ningú al darrere que presenti una denúncia o doni testimoni, aquell expedient es tanca, tot i que puguin  haver-hi indicis de mort violenta”, afirmen des de l’equip jurídic. 

Un acompanyament fins a l’últim moment

Les morts al carrer són molt imprevistes. Són morts que poden ser fruit d’una agressió, que són sobtades, per consums, per malalties no diagnosticades, pel fred… La majoria de les morts al carrer són inesperades. Moltes vegades són morts en solitud, una solitud que acompanya les persones que han viscut o viuen al carrer fins i tot després de mortes. Per això, des d’Arrels ens preocupem perquè les persones que acompanyem tinguin un comiat com qualsevol  altra, amb uns drets garantits. ”Si jo morís, què farien amb mi els familiars i amics? Aquest acompanyament que tindríem no es qüestiona. El de les persones sense llar sí. Per això el nostre acompanyament com a entitat és integral, incondicional i per sempre, si la persona el vol. No són un número. Són persones, les estimem i per nosaltres hi ha implicació emocional . Per això ens agafa de sorpresa, quan alguna mor al carrer. Fins i tot ens sap greu perquè no sabem què volia. Potser algun altre tipus de cerimònia? És una pena, quan es troben  algú mort al carrer amb  qui no hem pogut arribar a parlar”, diu en Bob Walker.

Un cop la persona està identificada, l’autòpsia està feta i les causes de la mort establertes,  s’ha d’enterrar. El que fa el jutjat és posar-se en contacte amb la funerària, que recull el cos. Si hi ha familiars, la funerària s’encarrega de posar-se en contacte amb  ells per  a l’enterrament. Si no n’hi ha , es tramita un enterrament de beneficència. Moltes de les persones que atenem des d’Arrels, que moren a l’hospital o  en pisos, tenen un enterrament de beneficència. Per això, els equips d’Arrels truquen als serveis funeraris de l’Ajuntament de Barcelona i ells s’encarreguen de l’enterrament. Són enterraments sense cost,  en una fossa comuna o en nínxols sense placa ni identificació.

En el moment que sabem que la persona és difunta intentem fer tot el possible perquè tingui un final digne: identificar-la , si sabem d’algun familiar, amic o algú que la coneixia  l’informem de la seva mort, i quan sabem el dia i hora de l’enterrament acompanyem el fèretre fins a l’enterrament. ”Aquesta és la part més humana.  Després fem  un acte de record —de manera col·lectiva—  de les persones que han mort els últims dotze mesos ”, relata la Bea Fernández.

”Justament divendres passat vam fer un enterrament;  hi vam anar alguns companys d’Arrels, tres de l’Ajuntament i tres companyes de carrer de la persona morta. Actualment una d’aquestes persones està allotjada a un pis nostre, una altra al pis zero i la tercera viu al carrer. I va ser un moment molt emocionant. Vam parlar de com és l’enterrament de beneficència i una d’elles va quedar molt impactada. És això, tens el nínxol a Montjuïc, sense nom, sense placa ni res. És molt cru, i aquesta persona  els va dir a les dues altres: ‘Nosaltres també acabarem aquí. Quina poca dignitat, ni un nom…’”, apunta en Bob Walker.

Les persones que viuen al carrer no tenen dret a una vetlla; és un dret vulnerat que té a veure amb els diners. Els enterraments de beneficència només  inclouen transportar el cos al cementiri i posar-lo al nínxol. ”Tot depèn de la persona i el vincle que tingui amb altres, i també de la persona voluntària que vagi a l’enterrament. Però sempre intentem dedicar-li unes paraules, dignificar el moment; repartir uns recordatoris , unes flors i parlar d’ella. És un moment molt humà que és molt necessari, també per a nosaltres, perquè  en la nostra feina la mort no és una cosa puntual.  Al capdavall és una cosa força quotidiana. Quan marxem de vacances tres setmanes, sempre es mor algú. Són persones amb situacions de precarietat molt cronificades, persones desgastades, que tenen vides complicades”, afegeix la Núria Masamunt, de l’equip de carrer.

Drets vulnerats, fins i tot després de la mort

Arrels participa actualment en  la preparació d’un  projecte de llei de mesures urgents per fer front al sensellarisme. És un projecte de llei de diverses entitats i professors d’universitats pel qual es demanen una sèrie de mesures per acabar amb el sensellarisme de carrer. Entre aquestes mesures  hi ha el dret als serveis funeraris. La proposta del projecte de llei implica,  també, que les persones que  viuen al carrer i hi moren tinguin dret a una vetlla. ”Perquè ni això tenen: es moren al carrer, ningú sap qui són, els enterren i punt. Realment, és un dret que tots tenim reconegut, si paguem, però  no  qui és pobre. Tothom es mereix un comiat”, rebla la Bea Fernández.