L’Anna Maria coneix la Paquita des de fa dotze anys, quan aquesta voluntària de l’equip de suport a persones allotjades d’Arrels la va començar a acompanyar. Juntes, reconstrueixen el que han viscut aquests anys, en els quals l’Anna Maria ha treballat per millorar, la Paquita li ha agafat la mà i mútuament s’han obert oportunitats per a aprendre. El mateix han fet el Juan i l’Antonio, dos dels membres del grup de teatre d’Arrels que han tingut experiències vitals molt diferents (l’un va migrar, va viure un any al carrer, i l’altre col·labora com a voluntari) però es troben cada setmana per a compartir i enriquir-se com a persones, tenir una amistat i estar junts.
“És increïble… no recordo les coses. Si me les dius, sí. Però quants dies fa… no sé”, diu l’Anna Maria. “Ella té un problema de memòria d’un accident que va tenir l’any 1986”, explica la Paquita, asseguda al seu costat. Totes dues es coneixen fa gairebé dotze anys, quan la Paquita va començar a fer de voluntària d’acompanyament a l’Anna Maria, que llavors feia poc que havia entrat a viure a un pis gestionat per Arrels.
L’Anna Maria té seixanta-sis anys; la Paquita, setanta. Quan es van conèixer, l’Anna Maria feia un any que vivia en un pis d’Arrels al barri del Poble Sec. El compartia amb una altra persona atesa per Arrels, el Paco. “Jo vaig venir i feia de referent amb ella i al Paco. Vam estar molt anys junts, el Paco, l’Anna i jo. Després, quan el Paco va morir, va venir una altra persona a compartir amb l’Anna Maria, el Jose”, relata la Paquita.
Cada dimarts al matí, la Paquita ve al pis de l’Anna Maria. Surten a fer un cafè, l’acompanya al metge, a fer-se unes ulleres o a comprar. Li dona suport en el que sigui necessari en cada moment. “A mi em dona molta seguretat tenir la Paquita, saber que cada dimarts vindrà. Si tinc cap problema, li explico a ella; si m’ha anat bé, també”, diu l’Anna Maria amb un somriure. “Home, és molt gratificant. La nostra relació ja no és de voluntària i persona atesa. Som amigues”, resumeix la Paquita.
Amb els anys, han anant construint un vincle cada vegada més fort, i si en un principi les lligaven més les activitats que tenen a veure amb el fet que l’Anna Maria pugui sostenir una vida autònoma, ara van a concerts o l’Anna Maria convida la Paquita al teatre. “L’any passat, te’n recordes? Per aquestes dates em vas convidar a veure el Mago Pop! I em va agradar tant, que després li vaig regalar l’entrada per Nadal als meus dos nets, el meu fill i la seva dona”, explica la Paquita.
“Jo no tinc la sensació de fer res especial. El fet de veure’ns un cop a la setmana ens omple moltíssim. A mi m’ha obert moltes portes el fet de fer voluntariat i ella és la meva amiga de l’ànima”, diu la Paquita. “I per mi, ella és la meva germana gran!”, respon l’Anna Maria.
Camins paral·lels que es troben
El Juan i l’Antonio es troben, com cada setmana, a un bar a prop del Centre Cívic Albareda. Se saluden amb afecte i comparteixen un cafè. Fa poc més d’un any que es coneixen i fins llavors no tenien molt en comú: amb trajectòries vitals bastant diferents, l’un va passar un any vivint al carrer, l’altre ha tingut contacte amb el sensellarisme perquè fa tres anys és voluntari de l’entitat.
“Estem junts a Teatre al ras, el grup de teatre de l’entitat. Aquí ens hem conegut més”, explica l’Antonio, qui diu que, a més d’experimentar en les arts escèniques, amb el grup ha après molt humanament. “L’altre dia ho vaig comentar, a l’últim assaig. Hi ha dues persones en el grup de teatre que fa un any, cada vegada que acabàvem un assaig o una obra, deien resignades: “És la meva última vegada, no vindré més”. Aquestes dues persones, avui dia estan súper felices, tenen ganes… llavors això a mi em fa súper feliç. Perquè jo col·laboro perquè se sentin bé, perquè siguem amics”, reflexiona.
Formant part del grup de teatre l’Antonio s’ha adonat com pot d’important arribar a ser tenir un vincle per les persones que han viscut al carrer. “Aquí m’he adonat que també l’important és que tinguem relació, que no estiguin sols, que tinguin amics. Les persones del grup de teatre se senten millor ara que fa un any perquè senten que tenim una amistat. Sempre parlem que som una família, no, Juan?”, pregunta al seu interlocutor.
El Juan riu. “Amb ell fèiem bromes des del començament. Perquè mira, jo vaig veure que és una boníssima persona. El que passa és que jo no sé manejar el telèfon, però quan puc, el truco. I quan diu que farà una cosa, la fa. Mai no ho posa malament. Ve per a ajudar i li tinc un gran agraïment”.
L’Antonio també se sent molt agraït de la seva experiència al costat del Juan. “Del meu voluntariat he tret molt. Quan parlem amb els companys, parlem que estem com a voluntaris i vist des de fora i sense molta anàlisi pots dir, ah, quina bona gent, ajuda a aquestes persones. Però jo sempre dic, ells m’ajuden, ells m’han ajudat. I ara he arribat a la conclusió que les portes que es tanquen, de vegades no es tanquen del tot. Jo entro en la vida de les persones que conec aquí, ells entren en la meva, sortim, entrem i es converteix en alguna cosa per a mi molt bonica i que m’ha omplert molt. I aquí estic, perquè m’encanta”, rebla.
Més informació:
- Si vols col·laborar perquè una persona atesa per Arrels trobi noves oportunitats a a la seva vida, entra aquí.
- Si vols fer voluntariat a Attels fundació, entra en aquest enllaç.