La majoria de les persones que dormen al carrer tornen a ser-hi després de rebre una alta hospitalària. A més, 1 de cada 4 no poden prendre els medicaments receptats i un 25 % no té cobertura dins del sistema sanitari públic català. Són dades que es desprenen del primer Monogràfic sobre salut i atenció sanitària a les persones que viuen al carrer a la ciutat de Barcelona, elaborat per Arrels fundació a partir d’enquestes fetes a persones que viuen al carrer i la informació que es recopila sobre les persones sense llar difuntes.
El sensellarisme implica una vulneració constant de drets humans. Aquest cop, posem el focus en la situació sanitària i la salut de les persones que viuen al carrer. Amb l’explotació de les dades obtingudes a les enquestes que organitzem per fer la “Radiografia d’una ciutat sense llar” i les dades sobre les persones difuntes a Barcelona, hem elaborat el primer Monogràfic sobre la salut i l’atenció sanitària de les persones que viuen al carrer a Barcelona. Volem evidenciar la vulnerabilitat de les persones sense llar en situació de carrer, les seves dificultats d’accés al sistema de salut i el cru impacte que tot això té en l’escurçament de la seva esperança de vida.
Quin és l’estat de salut de les persones que viuen al carrer?
(n=651)
A Barcelona, un 42 % de les persones que viuen al ras valoren negativament el seu estat de salut, mentre que en el conjunt de la població de la ciutat, la valoració negativa no arriba al 20 %[1].
Hi ha diferència entre la percepció de malaltia crònica de les persones sense llar enquestades (4 de cada 10) i el conjunt de la població de Barcelona. La principal malaltia crònica que les persones que viuen al ras declaren patir és trastorn mental (33,1 %), seguit de malalties infeccioses com el VIH, la tuberculosi o hepatitis víriques (23,5 %) i de malalties a l’aparell locomotor (17,9 %).
[1] Les dades del conjunt de població a Barcelona provenen de l’enquesta de salut de Catalunya (ESCA) del Departament de Salut a la regió sanitària de Barcelona ciutat, i fan referència a la població de 15 anys i més. A causa del disseny mostral de l’ESCA, el càlcul d’indicadors segons regió sanitària requereix treballar conjuntament les mostres de dues anualitats. En aquest cas, corresponents als anys 2021 i 2022.
Hi ha un clar deteriorament de la percepció de l’estat de salut a mesura que les persones porten més de sis mesos de vida al ras, i a partir dels cinc anys, la meitat ja en fa una valoració negativa.
La importància de la salut mental en l’abordatge del sensellarisme
Les persones sense llar estan exposades a un alt nombre d’esdeveniments estressants que poden desembocar en trastorns d’estrès posttraumàtic, depressió i consum d’alcohol o altres substàncies. Tot plegat, ens confirma la importància de la salut mental en l’abordatge del sensellarisme.
De les persones en situació de carrer que han declarat patir una malaltia crònica, la malaltia crònica més autopercebuda són els trastorns mentals (33 %). És important aclarir que no estem parlant de diagnòstic sinó d’autopercepció.
Accés a l’atenció sanitària
Una quarta part de les persones que viuen al carrer a Barcelona no tenen cobertura sanitària pública. Les dones, les persones més joves i les persones estrangeres són les que en queden més excloses. Per a aquestes persones, això implica que l’atenció sigui generalment a través dels serveis d’urgències i quedin fora de la prevenció i el seguiment per part d’equips mèdics.
Un 60 % de les persones que viuen al carrer han rebut atenció mèdica el darrer mig any, sobretot les que tenen alguna malaltia greu (79 %). Gairebé un 30 % han acudit a urgències mèdiques i 2 de cada 10 persones han estat ingressades a l’hospital. D’aquestes, menys d’un terç expliquen que hagin estat ateses per algun treballador o treballadora social durant l’ingrés a l’hospital.
En aquest punt, és interessant comentar que hi ha relació entre l’atenció social i la mèdica: les persones que han rebut atenció social expliquen més que sí que tenen cobertura sanitària. A més, una tercera part de les que han acudit a serveis socials el darrer mig any ho han fet, entre altres motius, per demanar ajuda relacionada amb l’atenció a la salut.
Només al 13 % de les persones que viuen al carrer i han estat ingressades en un hospital els últims sis mesos se’ls ha ofert algun allotjament quan els han donat l’alta
Una conseqüència directa de no rebre la visita d’un/a treballadora social durant l’ingrés hospitalari és no poder preparar una bona sortida en el procés d’alta mèdica. Només a un 13 % se’ls va oferir un allotjament quan se’ls va donar l’alta mèdica. Sortir d’un hospital i tornar directament a viure un episodi de carrer suposa un impacte emocional important i és poc eficient en termes d’atenció mèdica si cal seguiment, cures o medicació important. L’allotjament de convalescència esdevé essencial per a una bona rehabilitació i és una oportunitat per establir mecanismes de coordinació entre serveis per prevenir nous episodis de carrer. Certament, no rebre aquesta visita d’un/a treballadora social es pot donar per diferents circumstàncies: desconeixement de la situació de carrer per part del personal sanitari, la no menció per part de la persona, equips de treballadores socials en hospitals sobrecarregats, entre altres. Cal un desplegament de l’Estratègia Estatal de Desinstitucionalització en l’àmbit català per mitjà de la qual es dediquin més recursos i millores en els circuits i protocols de prevenció en aquest estadi.
1 de cada 4 persones no es poden prendre algun medicament que tenen receptat
(n=657)
El seguiment farmacològic de les persones que viuen al carrer és difícil. Poder seguir una pauta horària de les preses, guardar els medicaments, fer-ne un bon ús, fer i mantenir un blíster amb la medicació, són accions que es tornen complexes quan es fa vida al carrer.
El 73 % de les persones enquestades declaren que no tenen receptat algun medicament que no s’estiguin prenent. El 23 % no estan prenent algun medicament receptat. Aquest percentatge sembla inferior al que ens trobem dia a dia a Arrels. De vegades, detectem que en molts casos els tractaments per a les malalties que no “molesten”, és a dir, que no provoquen dolor, ni limiten la persona, no se segueixen.
Propostes
Moltes d’aquestes situacions es podrien abordar mitjançant una atenció sanitària precoç i eficaç, articulant serveis a mida per a persones sense llar en situacions de carrer. El repte polític és entendre la problemàtica del sensellarisme des d’una òptica de la salut com a part fonamental de la dignitat humana i els drets humans.
- Desenvolupar uns protocols d’atenció sanitària flexibles que facilitin l’accés de les persones sense llar. Aquestes s’enfronten a més barreres burocràtiques i discriminatòries en comparació amb les persones que no viuen situacions de sensellarisme.
- Facilitar l’accés a una cobertura sanitària universal perquè la majoria de les persones en situació de carrer puguin disposar de cobertura sanitària; són les persones estrangeres, joves, dones i les que porten menys temps vivint al carrer, les que declaren que tenen menys cobertura.
- El vincle entre treballadors/es, educadors/es, integradors/es socials i les persones en situació de carrer facilita l’accés i l’estada al sistema sanitari. La vinculació de les persones en situació de carrer a l’assistència sanitària té més èxit quan hi intervenen professionals socials.
- Les sortides d’institucions mèdiques de les persones en situació de carrer necessiten ser protocol·laritzades i han de comptar amb solucions residencials estables.
- Adoptar enfocaments centrats en la persona –de gènere, d’atenció informada en trauma, de reducció de danys o etnicoracials– que s’adeqüin a les necessitats i dificultats de les persones sense llar per facilitar l’assistència sanitària és imprescindible.
Més informació:
- Consulta el document sencer del Monogràfic.
- Consulta aquí el document Propostes per oferir una millor atenció sanitària a les persones sense llar que vam treballar amb altres institucions i entitats que atenen persones sense llar.
- T’expliquem com, des d’Arrels, acompanyem les persones sense llar a tenir cura de la seva salut.