En poc més d’un any ens han deixat 30 persones sense llar conegudes per Arrels. Aquests dies ens hem trobat per recordar-les a totes. Tenien una mitjana d’edat de 62 anys, molt per sota de la mitjana catalana, i vàries van morir al carrer.
“Aquest era el meu amic! Vam passar molts anys al carrer…” “Em consola veure que molts no van morir sols però hi ha persones que avui recordem que van morir al carrer.” “Els hi dono tot el meu amor, a tots els qui avui recordem, tota la vida…”
Les frases anteriors són de tres persones que han viscut al carrer i que recorden altres companys sense llar que ens han deixat durant l’últim any. Aquests dies, com cada any, persones ateses, voluntàries i treballadores d’Arrels ens hem trobat per recordar les persones vinculades a l’entitat que han mort en els darrers dotze mesos.
Durant l’últim any ens han deixat 30 persones que vivien o havien viscut al carrer i tres persones més que havien estat voluntàries a l’entitat. Es deien Pedro, Eduardo, Carles, Juan, José Manuel, Antonio, Mohamed, Johannes, Lorenzo, Jordi, Rafael, Tayeb… de mitjana tenien 62 anys, quan a Catalunya i la resta de l’Estat l’esperança de vida és de 83 anys. Nou d’aquestes persones, a més, van morir al carrer.
Viure el carrer escurça l’esperança de vida en uns vint anys. “El fred, la duresa de carrer, els consums de tòxics, etc, debiliten molt el cos i la salut de la persona. A més, la majoria de les persones que viuen al ras no van al metge, inclús hi ha qui no té targeta sanitària”, explica Josep Maria Anguera, treballador social a Arrels i membre de la Barca de Caront.
Una Barca de Caront per acompanyar en la mort
Des de la seva creació al 1987, Arrels ha recordat i acompanyat en la mort més de 430 persones sense llar. A finals de l’any 2009 va crear la Barca de Caront, un equip que vetlla perquè les persones sense llar que es moren i que són conegudes per l’entitat tinguin un comiat en condicions. Tot i així, no sempre s’aconsegueix. No fa gaire, per exemple, vam saber que s’havia mort una persona després que l’enterressin. Va ser un enterrament de beneficència i la persona va estar sola.
Quan una persona sense llar mor, Arrels es coordina amb els Serveis Funeraris i avisa de la defunció i la data de l’enterrament a tots els membres de l’entitat –treballadors, voluntaris i persones ateses. També es busca la família de la persona que es mor i es contacta amb ella per explicar-li la situació. I en els casos en què es necessita fer autòpsia perquè les circumstàncies de la mort ho requereixen, l’entitat s’assegura de que la persona no sigui enterrada sola i sense que ningú ho sàpiga.
El més important, però, és que la persona senti que l’acompanyem en vida i que després algú la recordarà.
Visita la nostra informació sobre vellesa i mort per saber més.