Finlàndia ha reduït el sensellarisme en un 35% entre els anys 2008 i 2015 gràcies al treball conjunt en l’àmbit local i estatal i a una aposta dedicida pel model Housing First. Us presentem la publicació A home of your own, un manual que exposa les bases del model finlandès, que pot servir de guia per encaminar les polítiques d’habitatge a casa nostra i que hem traduït al català.
El Housing First és una filosofia d’eradicació del sensellarisme que va néixer als Estats Units a la dècada de 1990, i que entén l’accés a l’habitatge com l’inici des del qual una persona sense llar comença a reconstruir la seva vida. L’any 2008, fruit d’un estudi de gran abast a Finlàndia, es va posar en marxar aquest model, que adaptat a la realitat del país nòrdic ha aconseguit reduir en un 35% el nombre de persones que no tenen una llar permanent.
El Housing First aborda l’atenció a les persones sense llar en un sentit més ampli, reconeixent i tenint en compte les diverses trajectòries vitals que poden conduir a la situació de no tenir una llar. Aquest model aposta per començar a viure en un habitatge des de l’inici oferint suport social a la persona i es contraposa al model d’escala, en el qual una persona sense llar ha de passar diferents tipus d’allotjament temporal i anar complint determinades normatives com a condició prèvia per arribar a l’adjudicació de l’habitatge.
La política Housing First radica en la idea de donar a les persones que s’han quedat sense llar un habitatge permanent, així com tot el suport necessari amb la llar com a punt de partida. S’entén que una llar dona independència, i que un cop una persona té garantida l’estabilitat que proporciona l’habitatge pot afrontar la resta de reptes, com podrien ser la recuperació de la salut, les addiccions, els traumes o la reconstrucció de la xarxa social. Partint d’aquesta base, els serveis de suport s’organitzen de tal manera que respecten l’autonomia de la persona resident, afavorint la seva participació en el procés.
En el Housing First –seguint l’exemple de Finlàndia–, els serveis de suport han hagut de reformular-se per tal que el diàleg i la interacció d’igual a igual siguin les vies per trobar solucions conjuntes als problemes de cada persona afectada. Finalment, es dona gran importància a la vida comunitària, entenent que el sentiment de pertinença a un entorn i un grup de persones pot ajudar molt al retorn a una vida satisfactòria.
La transició cap al nou model
El model es va posar en marxa a Finlàndia amb el programa PAVOO I (2008 – 2011), el Programa Nacional Finlandès per Reduir el Sensellarisme Crònic. La implementació d’aquest nou model es va iniciar en els deu municipis que acollien més persones sense llar del país, coordinat pel Ministeri de Medi Ambient i de la mà de les administracions municipals i les organitzacions socials de cada ciutat. El primer pas va ser la construcció i adquisició de més de 1.200 habitatges nous. Aquesta fase va anar acompanyada de l’inici del tancament d’albergs temporals i el reforç dels serveis d’assistència. Un exemple d’aquest reforç va ser el pagament de la meitat del salari a més de 200 nous empleats formats per atendre a les persones sense llar vivint a les noves unitats d’habitatge amb presència contínua de personal social.
En la revisió del PAAVO I l’any 2011, es va decidir, a més a més, treballar per incloure polítiques de prevenció del sensellarisme com a mesura indispensable per tal que el Housing First fos un model integral. Va ser així com va néixer el segon Programa Nacional (PAAVO II, 2012 – 2015), on hi van seguir els deu municipis del primer pla i s’hi va afegir un onzè.
Els resultats a Finlàndia són clars: gràcies al programa, entre el 2008 i el 2015, el sensellarisme de llarg termini es va reduir un 35%. Específicament, 1.325 persones van deixar de ser considerades sense llar. A partir del 2016, el model es va exportar a tot el país amb el Pla d’Acció per Prevenir el Sensellarisme a Finlàndia, batejat com a AUNE (2016 – 2019). Entre el 2015 i el 2019, la reducció va seguir en la mateixa línia amb un 32% més de descens.
La transició cap al Housing First ha requerit d’un gran pacte d’estat que tots els governs des d’aleshores han respectat, mantenint el suport al mateix principi independentment del color polític. Els ajuntaments, les entitats i els experts per experiència –persones que han experimentat personalment una forma o altra de sensellarisme–, han estat actors fonamentals en aquest model de treball cooperatiu.
Avui en dia ja no queden pràcticament albergs d’allotjament temporal a Finlàndia. Un bon exemple és el de la capital: de 558 places que hi havia a Helsinki el 2008, l’any 2017 tan sols en quedaven 56 per afrontar situacions d’emergència. En canvi, el nombre d’habitatges protegits va passar de 552 a 1.309 en el mateix període. Ara són les unitats d’habitatge –algunes amb serveis de suport– l’eina principal per a que una persona deixi de ser sense llar.
Protagonistes
La teva pròpia llar recull diversos testimonis que s’han beneficiat del programa. És el cas d’aquest home de 58 anys que va perdre el seu pis l’any 2010 fruit d’una addicció i altres causes:
“Ara visc a un estudi de 36,5 metres quadrats de la unitat de Väinölä. No té ni punt de comparació amb els llocs on havia viscut fins ara. A cap d’ells m’havia sentit com a casa. A la unitat dels serveis socials t’imposaven una rutina: l’esmor zar, el dinar, el te de la tarda, el berenar i el sopar. A les residències de transició hi havia dormitoris comunitaris i tocs de queda. Ara que tinc el meu propi pis no he d’estar tot el dia alerta. És la meva llar.”
Segons la definició europea, una persona sense llar és qualsevol persona que no té un habitatge de propietat ni de lloguer. És a dir, en el pitjor dels casos, les persones sense llar dormen a la intempèrie, però moltes viuen temporalment amb els seus parents o amics. És el cas d’aquesta dona de 59 anys:
“Tot i que ja tenia un sostre, oficialment era una dona sense llar. Semblarà un detall sense importància, però allò va fer trontollar la meva vida. Era com si fos una ciutadana de segona, una deixalla social. Em sentia culpable i no parava de preguntar-me si podia haver fet les coses d’una altra manera. La societat tracta de forma especial a la gent sense llar. Si vas al banc i et pregunten la teva adreça, per exemple, la seva actitud canvia per complet si els doones un apartat de correus. No em sembla just. Per què estigmatitzar així a les persones sense llar, quan moltes d’elles no han pogut fer res per canviar la seva situació?”
Vuit mesos més tard d’haver perdut el seu pis, va mudar-se a una de les unitats d’habitatge en el marc del Housing First. Ara considera que ha recuperat el control de la seva vida i se sent persona altra vegada.
El llibre com a marc referencial
La publicació A home of your own fa un recorregut a la història del Housing First, els seus principis fonamentals, aspectes d’implementació a escala pràctica i comparteix diversos testimonis, així com dades i referències per entendre les claus de l’èxit d’un model que està en expansió. L’objectiu de la traducció d’aquest manual és que esdevingui una eina de consulta per a municipis i entitats de casa nostra, i que el Housing First es converteixi en el model per eradicar el sensellarisme de manera estructural en tot el territori.
Més informació: