El nombre de persones que fa dos anys o més que viuen al carrer a Barcelona ha augmentat del 33% al 47% entre els anys 2019 i 2021. La xifra ens preocupa perquè significa un empitjorament de la seva situació i perquè 4 de cada 10 d’aquestes persones no estan rebent una atenció social. Ho recollim a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar, fet a partir de 289 entrevistes realitzades l’any passat.
Qui viu al carrer a Barcelona? Quants temps fa que les persones viuen al ras? Tenen ingressos? Han viscut en centres d’acollida de la infància i l’adolescència? Han patit agressions mentre passaven la nit al carrer? Reben atenció per part d’algun treballador/a social? La nit del 10 a l’11 de juny de l’any passat vam sortir pels carrers de Barcelona i vam entrevistar 289 persones que vivien al ras. De les seves respostes neix l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar.
La persona més jove que vam enquestar tenia 18 anys i procedia de Gàmbia. Va arribar a Barcelona per buscar feina i va entrar en un centre d’acollida i protecció a la infància. La nit que la vam entrevistar feia dos mesos que vivia al carrer. La persona més gran amb qui vam parlar tenia 77 anys, era del Marroc i va arribar a Barcelona buscant oportunitats de millora. La nit que la vam trobar no estava empadronada, no tenia targeta sanitària ni havia tingut contacte amb cap treballador/a social en els darrers mesos; feia un any que vivia al carrer.
En general, de totes les persones que vam entrevistar sabem que:
- el 91% són homes, el 7% són dones i un 2% s’identifiquen amb altres identitats de gènere o no van respondre;
- de mitjana, fa 4 anys i 8 mesos que viuen a la intempèrie;
- el 30% han nascut a Catalunya i la resta de l’Estat, el 27% procedeixen de països comunitaris i el 41% de països extracomunitaris;
- gairebé la meitat van arribar a Barcelona per buscar feina però el 73% no té cap ingrés.
El 47% de les persones fa més de dos anys que viuen al carrer
Hi ha una relació directa entre viure més temps al carrer i patir un deteriorament més greu, amb els conseqüents problemes per a la salut i els riscos de patir violència. Ho vam detectar en un informe anterior que recollia dades entre els anys 2016 i 2019 i on afirmàvem que, a partir dels sis mesos de viure al carrer, augmenta el nombre de persones que estan en una situació de vulnerabilitat mitjana i alta.
Aquesta realitat la tornem a constatar a l’última enquesta feta l’any 2021, els resultats de la qual mostren una greu situació: el nombre de persones que fa més de dos anys que viuen al ras a Barcelona ha passat del 33% al 47% entre els anys 2019 i 2021. És a dir, la seva situació s’ha estancat, ha empitjorat i no hem estat capaços a la ciutat de generar recursos i polítiques que ho reverteixin i que realment transformin la seva situació.
En concret:
- Vuit de cada deu persones que viuen al carrer des de fa 2 anys o més tenen una situació de vulnerabilitat mitjana o elevada.
- Gairebé la meitat de les persones (48%) diu tenir algun problema de salut, tres de cada deu afirmen tenir malalties cròniques i el 44% explica que ha necessitat anar a les urgències mèdiques durant els sis mesos previs a l’enquesta.
- El 45% d’aquestes persones ha patit agressions físiques i/o verbals.
- Un 41% diu que no ha rebut atenció social per part d’un treballador/a social i un 55% explica que sí que l’ha rebut, en els sis mesos anteriors a l’enquesta.
Aquests percentatges són superiors als que presenten les persones que viuen al carrer des de fa menys de dos anys i ens alerten de la urgència de recursos i polítiques que realment transformin la situació de les persones.
“La percepció és que la vulnerabilitat d’aquestes persones que fa més de dos anys que viuen al carrer va en augment. I això és preocupant, perquè a mesura que s’incrementa el temps d’estada al carrer s’incrementen els riscos, com la possibilitat d’agressions”, explica Bea Fernández, cap del Servei Jurídic d’Arrels.
L’estat de salut dificulta l’accés als recursos d’allotjament
Com dèiem, com més temps viu una persona al carrer, més es deteriora i s’estanca la seva situació. L’estat de salut és un indicador de tot això.
El 43% de totes persones que vam entrevistar la nit del cens ens van explicar que tenen algun problema de salut física, mental o emocional. En concret, un 26% de totes les persones enquestades diuen tenir alguna malaltia crònica que afecti el fetge, els ronyons, el cor, l’estómac o els pulmons; i un 18% de les persones diuen que tenen alguna malaltia mental o trastorn que li impedeixi fer una vida independent. Aquesta última xifra sobre salut mental percebuda és el doble que la de l’any 2019.
El fet de viure al carrer deteriora l’estat de salut i posa en risc la vida de les persones. El 40% de les persones que vam entrevistar, de fet, afirmen haver visitat els serveis mèdics d’urgències durant els sis mesos previs a l’enquesta.
També crida l’atenció que gairebé un terç de les persones entrevistades diuen que han tingut problemes per mantenir un recurs d’allotjament o bé l’han perdut o les han fet fora perquè tenien problemes de salut física o mental. El 16% de les persones, per exemple, diu que alguna vegada ha hagut d’abandonar el recurs on dormia per un problema de salut física. Es tracta de dades que indiquen la importància d’adaptar els recursos d’allotjament a les necessitats de les persones que viuen al carrer.
Un 44% no han estat ateses per un treballador/a social
Des de l’inici de la pandèmia, més de 1.300 persones han vingut al nostre centre obert explicant que començaven a viure al carrer o que hi vivien des de feia poc i que no sabien on anar a demanar ajuda. La majoria d’aquestes persones han expressat més d’una demanda, moltes relacionades amb necessitats bàsiques com poder-se dutxar o canviar-se de roba, però també necessitats vinculades a l’accés a una feina digna i al sistema de protecció oficial.
De les 289 persones entrevistades la nit del cens, un 44% ens va explicar que no havien tingut contacte amb cap treballador/a social durant els sis mesos previs a l’enquesta i un 49% va respondre que sí havien estat ateses. Si ens fixem en la població més desatesa segons l’edat, detectem que a totes les franges hi ha un percentatge elevat de persones que no tenen accés a suport social, però són les persones més joves les que en tenen menys. En concret, si ens fixem per franges d’edat, un 79% de les persones d’entre 18 i 25 anys diuen no haver rebut atenció social. En el cas de les persones d’origen extracomunitari, la xifra de persones no ateses és del 52%. A més, gairebé la meitat de les persones (47%) que hem enquestat diuen no estar empadronades a Barcelona.
El 36% de les persones joves han viscut en centres de protecció a la infància
De les 289 persones que hem entrevistat, el 13% ha viscut en un centre d’acollida quan eren infants o adolescents. Però si ens fixem en les persones que vam entrevistar i que tenen entre 18 i 25 anys, el percentatge augmenta fins al 36%. Les dades posen en relleu una greu deficiència del sistema de protecció social a la infància i la joventut, ja que molts joves acollits en centres es veuen abocats a viure al carrer i en situacions de sensellarisme en complir la majoria d’edat. El 57% d’aquests joves, a més, ens ha explicat que no té targeta sanitària ni padró mentre que el 29% diu que, vivint al carrer, ha estat víctima d’agressions i violència.
Augmenten les persones que viuen al carrer i que han demanat asil
De totes les persones migrades que viuen al carrer a Barcelona i que hem entrevistat, el 17% ens ha explicat que ha sol·licitat asil a l’Estat espanyol. Com la resta de dades de l’informe, es refereixen a l’any 2021. Aquesta xifra del 17% gairebé triplica la de l’any 2016, quan un 6% de les persones que vivien al carrer i que vam entrevistar ens va dir que havia demanat l’asil. Totes aquestes persones procedeixen de 25 països diferents i no destaca cap procedència per sobre de l’altra. Si ens fixem en el gènere, destaca que el 25% de les dones d’origen estranger ha demanat asil. Des d’Arrels creiem que totes aquestes xifres posen sobre la taula escletxes del sistema de protecció a les persones sol·licitants d’asil.
Motius estructurals que porten a viure al carrer
Les preguntes que vam fer la nit del cens apunten a la situació individual de cadascuna de les persones, però també deixen entreveure motius estructurals. Gairebé tres quartes parts de les persones entrevistades no tenen cap tipus d’ingrés i només una quarta part diu tenir ingressos regulars. Les persones migrades són les que menys ingressos tenen: només el 15% de les persones d’origen comunitari i l’11 de les extracomunitàries. En general, ser migrada és un factor estructural de desigualtat que pot portar a l’exclusió; de totes les persones que viuen al carrer i que vam entrevistar l’any passat, set de cada deu són migrades.
“Durant els anys de pàndemia s’ha cronificat la situació de les persones que viuen al carrer a Barcelona. Les places d’allotjament segueixen sent insuficients i les persones sense llar no poden anar-hi directament a demanar plaça. No disposar d’un seguiment social continuat és un factor que incrementa la cronificació d’aquestes persones. Però també veiem altres mancances en el sistema de protecció social”, explica Bea Fernández.
Què proposem?
El sensellarisme és una problemàtica que cal abordar de manera coordinada entre totes les administracions. Els municipis, però, són una peça fonamental per engegar polítiques i recursos d’atenció i prevenció, i Barcelona –ciutat protagonista d’aquest informe- és la ciutat on més veïns i veïnes viuen al ras.
En aquest context, proposem:
- A curt termini, obrir espais petits diürns i nocturns on les persones accedeixin a serveis bàsics i puguin passar la nit protegides.
- Crear equips professionals de salut orgànica des de l’administració per atendre les persones directament al carrer i ajudar a recuperar la seva vinculació amb el sistema sanitari.
- A mig i llarg termini, cal habilitar mecanismes de prevenció perquè ningú perdi casa seva, tenir el dret a l’habitatge com a punt de partida per accedir a altres drets i agilitzar els tràmits i la burocràcia per obtenir la documentació bàsica com el padró i la targeta sanitària.
- També demanem una ordenança de convivència i civisme a Barcelona que no criminalitzi en el seu redactat les persones que viuen al carrer.
Més informació:
- Llegeix aquí l’informe complet Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar
- “Barcelona s’ha acostumat a què una persona estigui dormint al carrer”, explica el Giorgio Ossola, treballador d’Arrels al servei d’orientacions, en aquesta entrevista
- Què passa amb la salut de les persones? Ho explica la Laia Pérez, infermera de la Llar d’Arrels, en aquesta entrevista
- “El que estem oferint a les persones sense llar no és suficient”, llegeix aquesta entrevista a Pablo Martínez-Alonso, educador social a Arrels
- Què passa quan una persona deixa de viure al carrer i comença a viure en un pis? La Jesica Giménez, treballadora social a Arrels, explica l’acompanyament que fem en aquesta entrevista.