Quatre de cada deu persones que viuen al carrer a la ciutat de Barcelona no tenen ningú amb qui comptar. Són dades de l’enquesta a persones que viuen al carrer que hem fet enguany i que posen en relleu la importància de tenir algú que es preocupi per tu. Et presentem la campanya #AlgúAmbQuiComptar per proposar-te aturar la mirada i apropar-te a les persones sense llar que tens més a prop de casa; ho volem fer a través dels testimonis del Sebastien i el Manuel i de molts veïns i veïnes que els donen un cop de mà.
Segurament coneixes alguna persona que dorm al carrer al teu barri. És possible que necessiti que la saludis; hi ha persones que passen dies sense parlar amb ningú. Una manta, un entrepà, una trucada… o simplement una conversa poden funcionar com el punt de partida per establir vincle amb aquella persona, que al cap i a la fi, és un veí o veïna del barri a qui veus sovint quan surts a comprar o quan tornes a casa. El teu gest pot marcar la diferència per millorar la seva situació; ho veiem cada dia des d’Arrels i ho expliquen també persones que viuen al carrer.
Amb qui poden comptar les persones que viuen al carrer?
De les més de 1.200 persones que viuen al carrer a Barcelona, el 43 % afirma que no té ningú amb qui comptar. Qui més ho explica, de fet, són les persones d’origen extracomunitari, segons les dades de l’enquesta a persones que viuen al carrer que hem fet enguany. Si s’analitzen les dades per gènere, un 67% de les dones i un 54% dels homes diuen que tenen alguna persona que els dona suport. A més, com més temps fa que la persona viu al carrer, més ens expliquen que poden comptar amb aquesta mena de suport.
En la majoria dels casos, les amistats són les que ofereixen suport a les persones que viuen al carrer (en un 64% dels casos) i en un 27% dels casos aquest paper el fa la família. Destaca el fet que el 20% de les persones que sí que tenen algú amb qui comptar tenen el suport dels veïns, veïnes i els comerços i botigues del barri on viuen a la intempèrie.
Les persones que ens expliquen que tenen algú que els dona un cop de mà diuen tenir també les seves necessitats bàsiques més cobertes i afirmen haver rebut més atenció social per part dels serveis socials o d’entitats privades. En aquest sentit, destaca que moltes de les persones que no tenen ningú amb qui comptar (el 44%) no han rebut tampoc atenció social en els darrers mesos.
Manuel: “Ara em saluden i tot!”
Cada dia, el Manuel s’asseu al costat d’una de les entrades del mercat de la Barceloneta, des d’on saluda i xerra amb molts veïns i veïnes. Fa nou anys que hi va arribar i des del primer moment va trobar persones que li donaren suport. “Hi ha molt bona gent aquí”, ens explica. Amb els anys s’ha guanyat la confiança i estima de molta gent; tant les treballadores com els clients del mercat el consideren un més del barri.
El Manuel té seixanta-quatre anys i n’ha viscut gairebé deu al carrer. Va començar dormint en un portal i després va passar a una nau en desús. El vam conèixer fa catorze anys, quan va anar al centre obert per dutxar-se i on fins fa poc continuava dutxant-se cada dijous. Ell recorda el suport que llavors li va donar la Núria, treballadora d’Arrels, que es va ocupar de totes les gestions necessàries perquè es renovés el carnet d’identitat, que tenia caducat des de feia temps, i per cobrar la prestació que li pertocava.
Fa només uns dies, el Manuel ha començat a viure en un pis gestionat per Arrels. És un lloc seu, que ha esperat amb molta il·lusió per tenir “un lloc segur on guardar les coses i estar tranquil”. Un cop instal·lat al pis, però, comenta que no deixarà d’anar al mercat perquè ha fet moltes amistats.
L’Edu és una d’aquestes persones, treballa de cambrer en un bar del mercat. La primera vegada que va veure el Manuel no s’hi va apropar, però amb el temps va vèncer tots els prejudicis. Ja fa temps que cada matí li prepara un cafè i fan petar la xerrada, entre bromes i rialles. El Manuel lamenta que d’aquí a uns mesos l’Edu plegarà del bar per estar a prop dels seus pares, que viuen fora. “El trobaré a faltar”.
Una altra persona que aprecia molt el Manuel és la Cristina, treballadora del supermercat. Quan parla d’ell s’emociona. “Sempre s’ofereix a ajudar, els clients, les treballadores; per a mi és un més de l’equip!”. Des que el coneix, li dona roba i menjar, i es conviden a cafès mútuament. El Manuel fins i tot disposava d’una taquilla del supermercat per poder guardar les seves coses. La mateixa encarregada li’n va donar la clau.
“És una persona molt estimada i coneguda al barri. Sempre està disposat a donar un cop de mà”, comenta l’Angie, que fa quaranta-cinc anys que treballa en una parada de roba. Portar el carret d’anar a comprar a senyores d’edat avançada, vigilar els gossos que no poden entrar al supermercat, ajudar a muntar les taules del bar o acompanyar a l’hospital un veí de vuitanta-quatre anys amb mobilitat reduïda. El Manuel s’ofereix pel que faci falta. Durant la pandèmia, era ell qui cada matí col·locava les tanques per mantenir la distància de seguretat. “Ens va ajudar moltíssim”, explica l’Angie.
L’Angie ha esdevingut una persona molt important per al Manuel. Els primers anys es va oferir a guardar-li les seves coses a la parada i també va intercedir perquè els responsables del mercat no el fessin fora. “Els vaig dir que era molt bona persona i que per a moltes de nosaltres era com de la plantilla”. Gràcies a la persistència de l’Angie, el Manuel es va poder quedar al seu lloc habitual. “Ara em saluden i tot”, comenta el Manuel. Quan l’Angie s’assabenta que aviat podrà anar a viure a un pis, somriu. “Me n’alegro molt, li anirà molt bé”.
Sebastien: “Sovint em portaven un cafè”
El Sebastien té trenta-nou anys i ha estat vint anys en situació de carrer. Des del passat mes de juliol viu en un pis d’Arrels, que comparteix amb quatre companys més. “Hi estic molt bé. M’agrada escoltar música, cuinar i mirar pel·lícules”.
Durant el dia, però, prefereix estar a prop dels veïns i veïnes que li van donar suport quan vivia al ras, als voltants dels carrers Tallers i Pelai de Barcelona. “Em van ajudar i ho continuen fent moltes persones, de totes les edats, amb les quals encara mantinc el contacte”. Dues d’aquestes veïnes són l’Ana i la Silvia, dependentes d’una sabateria. “Quan dormia al costat de la botiga sempre em van respectar, no em feien fora i, de tant en tant, em portaven un cafè”, explica. Ara, quasi cada dia, el Sebastien els fa una visita i fan petar la xerrada. Hi ha dies que l’Ana encara el convida a un cafè.
Un altre veí que coneix el Sebastien és el Javier. “El veia assegut cada dia al costat del supermercat on compro habitualment i, de tant en tant, li donava diners o el convidava a una cigarreta”. Abans de conèixer el Sebastien, al Javier ja el preocupava la situació de les persones sense llar. “Quan veig un home o una dona que viu al carrer sento tristesa i em pregunto com poden haver arribat a aquesta situació”. Lamenta que a molta gent els hi molesti veure persones dormint al ras. Dos anys després de conèixer-se han fet una bona amistat i ara és el Sebastien qui de tant en tant convida el Javier.
Una altra persona amb qui el Sebastien confia molt és el Johny, vigilant d’un edifici del carrer Tallers. Cada matí se saluden i s’expliquen el seu dia a dia. “Vam congeniar de seguida. És una persona molt agradable i molt estimada al barri”, explica el Johny.
El Johny ha ajudat el Sebastien de moltes maneres aquests darrers anys. Des de guardar-li una maleta amb les seves pertinences fins a afaitar-lo i tallar-li els cabells. També li ha fet costat en situacions més difícils, com el dia que va patir una agressió mentre dormia. “Va rebre un cop fort al pit i l’endemà li vaig donar antiinflamatoris i li vaig posar gel. Estava molt espantat”.
Malgrat viure experiències com aquesta, el Sebastien també ha gaudit moments agradables gràcies a totes aquestes persones que li donen suport, com el dia que el van sorprendre amb una festa el dia del seu aniversari. “Van venir molts veïns i veïnes. Estava molt content”, recorda el Rodrigo, l’encarregat de la botiga on ho van celebrar. Entre tots i totes li van regalar un pastís i una samarreta amb la seva foto. Al Sebastien li brillen els ulls quan recorda aquell dia: “Em va agradar molt”.
Una proposta per ser #AlgúAmbQuiComptar aquest desembre
De prejudicis, en tenim tots. Però l’Ana, el Javier, l’Angie o el Johny són persones que han sabut superar-los. Quan el Manuel va començar a freqüentar el mercat de la Barceloneta, l’Angie n’era la presidenta. Els primers dies recorda que es va mostrar distant quan el veia assegut a l’entrada: “Tenia alguns prejudicis i no em feia gaire gràcia”. Al cap d’uns dies, però, va canviar d’opinió. “Es mostrava molt educat amb tothom i quan una senyora gran necessitava ajuda, ell era el primer que hi anava”. A poc a poc, el Manuel s’anà implicant en la vida del mercat fins al punt que ara, si un dia no el veuen, li truquen per saber si està bé.
Aquesta relació tan simple i quotidiana és un primer pas, però es pot convertir en un gest important cap a una persona sense llar. Per poder aconseguir-ho, tots i totes hauríem de conèixer els veïns i veïnes del barri que viuen al carrer. Des d’Arrels et volem convidar a fer-ho, participant en el recompte de persones en situació de carrer de la ciutat de Barcelona. Et proposem sortir la nit del 13 de desembre a recórrer els carrers del teu barri amb altres veïns i veïnes voluntàries. Entre totes podrem posar la mirada en les persones sense llar que tenim a prop i conèixer-les. T’hi apuntes? En breu, obrirem les inscripcions.
Més informació:
- Coneix la campanya #AlgúAmbQuiComptar!
- Si veus una persona al carrer i necessites consells per apropar-t’hi, pots consultar aquest enllaç.
- Per a més informació sobre la problemàtica del sensellarisme a Barcelona i la percepció del tema en que tenim els veïns i veïnes de Barcelona, consulta aquest enllaç.
- Apunta’t al recompte que fem el 13 de desembre!