Gairebé el 70% de les persones que viuen al carrer a Barcelona no tenen esperança de viure pròximament en un allotjament i quatre de cada deu no tenen ningú amb qui comptar. Com més temps passa la persona vivint al carrer, més s’agreuja la seva situació i la manca de sortides. Només el 46% de les persones que viuen al ras diuen haver estat ateses per serveis socials o per una entitat social els últims sis mesos i el 19% explica que l’últim lloc on ha dormit és un recurs institucionalitzat. Ho expliquem a l’informe Viure al carrer a Barcelona.
La nit del 15 de juny vam sortir pels carrers de Barcelona a enquestar les persones sense llar; vam localitzar un total de 1.231 persones i en vam entrevistar 354. A partir de les respostes, hem aprofundit en la seva situació, que recollim ara en la quarta edició de l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar.
Les dades que es deriven de l’enquesta ens confirmen que, si no es dona una resposta ràpida i adaptada a les necessitats de cada persona, la seva situació es deteriora ràpidament i dificulta encara més que la persona pugui millorar i deixar de viure al carrer. La manca de recursos, la saturació que pateixen els serveis i un enfocament basat en la temporalitat dels recursos perpetuen la situació i la cronifiquen.
De mitjana, les persones que vam entrevistar fa quatre anys i quatre mesos que viuen al carrer; es tracta d’una mitjana elevada i que encara no ha recuperat la mitjana de temps prèvia a la pandèmia, quan parlàvem de tres anys i cinc mesos. En aquest sentit, la majoria de les persones enquestades, gairebé el 70%, fa més de sis mesos que es troben en aquesta situació. Destaca el fet que més del 70% només ha viscut al carrer a la ciutat de Barcelona.
Per primera vegada, hem preguntat a les persones que viuen al carrer quin ha estat el seu últim allotjament i perquè l’han perdut. En el 21% dels casos, la seva darrera llar ha estat un habitatge de lloguer i en un 5% dels casos un habitatge de propietat; és a dir, són persones que tenien un lloc relativament segur i han passat a viure al ras. Crida l’atenció que, per a dues de cada deu persones entrevistades (un 19%), el seu últim allotjament ha estat un servei institucionalitzat i després han hagut de dormir al carrer. En la majoria dels casos (un 12%) es tracta d’albergs, però també trobem persones que han sortit de la presó, d’habitatges que gestionen serveis socials o entitats socials, residències i centres sociosanitaris, i centres de protecció a la infància i la joventut.
La temporalitat dels recursos o de les alternatives que troben les persones que viuen al carrer és una altra constant en la seva situació. Un terç de les persones que hem entrevistat, ha viscut al carrer en diferents ocasions i un altre terç ens ha explicat que, en els sis mesos previs a l’enquesta, havia dormit alguna nit a cobert. En el 44% dels casos, com a mínim, l’últim allotjament on han dormit era temporal o inestable, com albergs, hostals, pensions, habitatges ocupats o institucions. “Que hi hagi persones que han viscut diverses vegades al carrer no només mostra les mancances del sistema de protecció social i dels recursos temporals; per a mi, també explica que la gent intenta, malgrat tot, sortir de la situació de carrer”, afirma Marta Maynou, cap de l’equip d’Acollida d’Arrels.
La pèrdua de feina, els problemes amb la família o una separació de parella, els problemes relacionats amb l’habitatge i el fet de migrar d’un lloc a un altre són els principals motius de pèrdua d’allotjament que ens han explicat les persones que viuen al carrer. Destaca el fet que el 5% de les persones diuen no haver viscut mai a la vida en un habitatge estable.
Sense expectativa de viure en un pis ni comptar amb algú
A més de preguntar sobre l’últim allotjament i els motius de pèrdua, l’enquesta que vam fer el juny passat també incorporava, per primera vegada, qüestions sobre l’expectativa de futur de les persones i les possibilitats d’accedir a un lloc on dormir o viure.
Gairebé el 70% de les persones (el 68%) no espera poder anar a viure a algun habitatge o allotjament pròximament, mentre que un 20% afirma sí estar a l’espera. En concret, el 5% de les persones entrevistades ens van explicar que estaven en llista d’espera per accedir a un alberg, el 4% esperava entrar en un pis d’entitats o serveis socials i un altre 4% de les persones podrien pagar una habitació per elles mateixes o amb l’ajut d’amistats.
“Són moltes les persones que no tenen expectatives, que no esperen res. Hi ha poques esperances de poder anar a un recurs per a persones sense llar i un dels motius és que molta gent es queda fora perquè no pot complir els mínims que se’ls demana… Es tracta d’un doble càstig, perquè no tenen casa i és molt complicat que accedeixin a un centre”, explica el director d’Arrels, Ferran Busquets.
En aquest context, també hem preguntat a les persones si, en el seu dia a dia vivint al carrer, tenen algú amb qui comptar. Quatre de cada deu persones consideren que estan soles. Passa en el 39% dels casos de les persones nascudes a l’Estat espanyol, en el 36% dels casos de les persones nascudes a altres països comunitaris i en el 47% dels casos de les persones extracomunitàries. Si ens fixem en l’edat, el 47% de les persones que tenen menys de 25 anys també diuen que no tenen ningú amb qui comptar.
D’altra banda, l’11% de les persones entrevistades diuen poder comptar amb professionals de serveis socials o d’entitats socials, el 8% confien en els veïns i veïnes i un 5% expliquen que poden comptar amb els treballadors i treballadores de comerços i botigues del barri on viuen al carrer.
Una atenció social insuficient i que arriba tard
Des que l’any 2016 vam sortir per primera vegada a entrevistar les persones que viuen al carrer a Barcelona, hem incorporat sempre la pregunta de si les persones reben o no atenció social, tant per part de serveis socials com per part d’entitats socials. Aquesta dada havia resultat sempre semblant, amb algunes fluctuacions, però a l’última enquesta hem obtingut el percentatge de desatenció més elevat de totes les edicions de l’enquesta, com el 2016. L’any 2020, en plena pandèmia, el 41% de les persones ens va explicar que no havien rebut atenció social (pública i privada) en els sis mesos anteriors de ser entrevistades. L’any passat, aquest percentatge era del 47%.
En el cas específic de l’atenció per part de serveis socials, només una de cada tres persones diu haver estat atesa en els sis mesos previs a l’enquesta. En la majoria dels casos (93%), aquesta atenció l’han rebut dels serveis socials de Barcelona i en un 3% dels casos l’han rebut dels serveis socials d’altres municipis catalans.
Per a Marta Maynou, cap de l’equip d’Acollida d’Arrels, “anem molt tard. Tant a Barcelona com a la resta de Catalunya no hi ha cap recurs que asseguri que una persona no passarà una segona nit al ras. No hi ha cap recurs que freni”. “Les persones triguen cada vegada més a ser ateses, per tant, cada vegada hi ha més persones en una situació més deteriorada. La situació és cada vegada més greu”, afegeix.
Si ens fixem en les persones que estan més desateses, veiem que només una de cada quatre persones menors de 25 anys diu haver rebut atenció per part de serveis socials en els sis mesos previs a l’enquesta. A mesura que les persones porten més temps vivint al carrer, de fet, més ens expliquen que han rebut algun tipus d’atenció social, tant per part de serveis socials com d’entitats socials. Això significa que, majoritàriament, l’atenció social arriba quan les persones ja viuen al carrer i que el sistema de protecció té escletxes. Segons dades de l’enquesta, menys del 30% de les persones que vam entrevistar i que feia sis mesos o menys que vivien al carrer havien estat ateses per serveis socials; de totes elles, la majoria (un 77%) havia rebut aquesta atenció social quan ja vivia en situació de carrer.
Qui viu al carrer a Barcelona?
Durant la nit del 15 de juny vam detectar un mínim de 1.231 persones vivint als carrers de Barcelona. El 28% d’aquestes persones estava al districte de Ciutat Vella, el 24% dormia als carrers de l’Eixample i el 15% i el 13% pernoctaven a la intempèrie als districtes de Sants-Montjuïc i Sant Martí, respectivament.
A través de les preguntes de l’enquesta sabem que:
- El 90% són homes, el 8% són dones, el 0,3% són dones trans i el 0,3% de gènere no binari. Destaca el fet que el 38% de les dones han nascut a Barcelona i que les dones que han nascut fora de Barcelona, de mitjana, fa 15 anys i mig que viuen a la ciutat.
- Tenen 44 anys, de mitjana. Les persones més joves són nascudes a països extracomunitaris i comunitaris. Les persones més grans són nascudes majoritàriament a Catalunya i la resta de l’Estat espanyol.
- El 70% de les persones són migrades. Any rere any constatem que les persones migrades d’altres països es troben sobrerepresentades entre les persones que viuen al carrer a Barcelona; en canvi, al conjunt de la ciutat i segons el padró municipal, les persones migrades són el 29% dels veïns i veïnes. Ser migrant és un factor de risc. De mitjana, les persones que vam entrevistar fa una dècada que viuen a Barcelona i principalment van venir per buscar feina; el 74% de les persones migrades i sense llar només ha viscut al carrer a Barcelona.
- Una de cada cinc persones que viuen al carrer no saben llegir o escriure o no tenen cap nivell d’estudis acabat. El 40% de les persones nascudes a l’Estat espanyol tenen estudis equivalents a l’ESO, mentre que les persones migrades presenten més polarització i són les que tenen menys i més nivell d’estudis.
- El 69% de les persones no tenen ingressos. Només el 26% de les persones que viuen al carrer tenen ingressos regulars com prestacions socials, pensions o feines irregulars o amb contracte; es tracta d’ingressos insuficients que no garanteixen cobrir les necessitats bàsiques. En el cas de les persones migrades, només el 6% accedeix a prestacions socials; per a les persones en situació administrativa irregular és molt difícil accedir a la documentació bàsica i, en conseqüència, a una feina o a una prestació.
- Només hi ha tres accions molt bàsiques que, com a mínim, la meitat de les persones creuen que poden fer amb certa facilitat: anar al lavabo, alimentar-se i accedir a serveis higiènics algun dia a la setmana. Al contrari, expliquen que els és especialment difícil aconseguir diners, alimentar-se calent, fer alguna gestió o tràmit de documentació i tenir un lloc cobert on descansar durant el dia.
Més informació: