Joan Yago és un dramaturg barceloní, autor d’obres com You say tomato o Fairfly, guanyadora de l’últim Premi Butaca al Millor Text Teatral. Fa aproximadament un any va decidir sumar-se al projecte Sis personatges del Teatre Lliure i Arrels, i n’ha escrit el text a partir d’un llarg procés conjunt amb les cinc persones que saben què és dormir al carrer i que pugen a l’escenari per explicar-ho. El Joan explica que aquesta experiència li ha canviat la visió del sensellarisme i creu que és un espectacle que hauria de veure tothom.
Sis personatges – Homenatge a Tomás Giner es va estrenar al Teatre Lliure el 30 de maig i s’acaba de prorrogar fins el 17 de juny. Com han anat aquests primers dies de funció?
Des de les primeres prèvies amb públic hem tingut molt bones sensacions i tothom surt encantat. Aquest és un projecte molt més llarg que una producció teatral habitual i tot l’equip artístic i tècnic ens preguntàvem com es veuria des de fora. La resposta ha estat molt positiva i molt emocionant. El públic rep molt bé la feina que hem fet tots. Molt bé vol dir que riuen, ploren, s’enfaden i es replantegen coses de la societat en què vivim i algunes de les decisions individuals que prenem.
Quin és l’objectiu de l’obra?
Per a mi el més important era apoderar els nostres actors fantàstics, que estan treballant a nivell professional i que estan tenint una gran rebuda. Volia que estiguessin bé, que s’ho passessin bé, que tinguessin la porció de poder dins del projecte per decidir quina història volien explicar. I també que fos un repte per a ells, que aprenguessin alguna cosa en els set mesos de treball, que no es limitessin a fer el que ja sabien fer i que superéssim junts els problemes.
Jo sempre penso molt en el públic però aquest cop, per primera vegada, no ha estat en la posició principal. Aquest ha sigut l’èxit, que no és l’obra d’una persona, ni meva ni del director. L’hem fet entre tots, hem treballat junts i ens hem ajudat molt.
I quin missatge volíeu transmetre? Què creus que aporta als espectadors?
L’espectacle parla d’una realitat que no desconeixes, la gent sap que a Barcelona hi ha gent vivint al carrer perquè els veiem cada dia. Però crec que els ciutadans ens hem fet molt poques preguntes sobre aquestes persones, simplement les hem acceptat com a part del paisatge urbà, com si formessin part del contracte. Però no ens parem a preguntar-nos què els passa, què ha fallat, en què hem fallat nosaltres perquè acabin així. Volíem fer aquesta reflexió d’una manera molt viva, desenfadada i humana, no pas des del drama i la tragèdia individual. La ciutat en què vivim és la conseqüència del que hem fet tots nosaltres en els últims anys, per activa o per passiva. Això és un cant a la reflexió global, des de les grans decisions fins als petits gestos que fem quotidianament.
Tu has escrit el text però abans heu fet molta feina amb els actors protagonistes: el Jesús, el Valerio, el Martí, l’Enric i el Hans. Com ha estat aquest procés de creació col·lectiva?
Per a mi ha estat un procés divertidíssim, inoblidable i molt difícil perquè no ho havia fet mai. Té més a veure amb l’extracció, amb un treball gairebé periodístic, que no pas amb la creació. La veritat és que sentia un gran respecte, en molts moments m’he sentit com un impostor. Gairebé tots estàvem fent coses que no havíem fet mai i això ens ha fet treballar amb molta energia però també amb molta incertesa.
No m’agrada dir que l’espectacle és un resultat de les seves biografies, sinó un homenatge a les seves vides. A les seves vivències, al seu imaginari, a les seves idees i somnis, a la seva personalitat, les seves històries i les seves anècdotes. Va més enllà del treball purament biogràfic. Personalment, en el procés de les entrevistes vaig anar amb peus de plom, perquè no volia entrar en territoris que no fossin sans per a ells. En això ha estat fonamental la feina de l’Alicia G. Reyero com a formadora artística, perquè ha treballat tots els dies sobre el terreny i ha gestionat els moments més complicats. Ella tenia l’experiència que als membres de l’equip ens faltava i sense ella no hagués estat el mateix. També agraïm molt la feina d’Arrels.
Com sorgeix la idea de Sis personatges?
El projecte neix de la voluntat del Teatre Lliure i del director Juan Carlos Martel d’impulsar un espectacle amb usuaris d’Arrels a l’escenari. Des del maig-juny de l’any passat li vam estar donant voltes però ningú tenia clar quina història volíem explicar. Vam entendre que no podíem decidir què explicava l’obra si ni tan sols coneixíem els protagonistes. A partir de l’octubre vam començar el treball amb ells i els vam preguntar quina obra volien fer i quins temes volien tractar. De manera més explícita o més de fons van aparèixer temes com la vida al carrer, les drogoaddiccions, la infantesa, la Barcelona pre-olímpica… Vam passar un període de caos amb moltíssim material fins que un dia se’ns va revelar la presència del Tomás Giner, el recurs narratiu que ens permet transitar per totes aquestes qüestions.
“He viscut el despertar d’un sentiment d’intolerància”
Creus que has canviat la manera de veure les persones sense llar?
Sí. La qüestió del sensellarisme feia temps que m’interessava, però, sincerament, des d’una manera passiva, no havia mogut un dit per arreglar el problema. Ara estic molt més implicat en la causa, he viscut el despertar d’un sentiment d’intolerància. Això no pot ser, no és humà, no és just. Ens hi hem d’oposar amb totes les forces, no pot seguir passant, no ho podem assumir com a normal i hem de treballar perquè ningú dormi al carrer. He tingut un viatge molt bèstia que m’ha portat a adonar-me que les persones que estan al carrer hi són per causes molt diverses, des de temes familiars fins a motius polítics.
Sempre em faig la mateixa pregunta: Quan expliqui als meus néts que a tots els caixers automàtics de Barcelona hi havia una o dues persones dormint totes les nits, crec que ells em podran donar dues respostes: “- Com és possible?” o “- Només dues persones?” És a dir, en el futur serà una cosa bàrbara i ridícula o serà el pa de cada dia?
Què creus que pot aportar el teatre?
Crec que el teatre a Arrels és una activitat transformadora. Ho he vist, he vist com els ha ajudat a ells i com ens ha ajudat a nosaltres. Hi ha gent que està molt més ben preparada que jo per fer aquesta feina, però m’agradaria seguir col·laborant. Si a través del teatre podem contribuir a fer que el món faci una mica menys de fàstic, aquí estic!