Comptar amb algú que et doni un cop de mà amb la compra setmanal, que t’ajudi a dutxar-te si ho necessites o que t’expliqui com engegar la rentadora…. Semblen petits gestos, però que poden marcar una diferència i ajudar a que una persona amb mobilitat reduïda o una salut fràgil pugui mantenir autonomia i viure a casa seva. A Arrels ho fem a través del programa de Pisos Assistits, a través del qual actualment acompanyem 28 persones.
A les 16 h de la tarda, l’Antonio està a la seva habitació escoltant la televisió, al costat del ventilador. Espera la visita de la Gina, integradora social que cada setmana el visita per saber com està, què necessita i ajudar-lo en petites tasques diàries. La Gina seu davant seu, li pregunta com està i si ha dinat, treu del calaix de la tauleta de nit alguns objectes que l’indica l’Antonio i li explica que la motxilla la té guardada a l’armari.
Ara fa un any que l’Antonio va començar a viure en aquest pis; quan va arribar, una de les tres habitacions l’ocupava el Mohamed i, des de fa poc, el David s’ha convertit en el tercer company de pis. “Quan vaig arribar, el Mohamed em va ensenyar a pujar i baixar les escales, a entrar i sortir del pis. I el David és com un fill per a mi”, explica l’Antonio. Entre ells es donen un cop de mà si ho necessiten i sempre compten amb el suport de la Gina González i el Pere Blanco, companys d’Arrels que els visiten i fan possible que puguin viure amb autonomia en un habitatge.
“Una part important de la nostra feina és donar suport en les tasques de la vida diària. L’Antonio, per exemple, es pot dutxar sol, però jo estic atenta perquè no rellisqui, a si necessita alguna cosa, etc.”, explica la Gina González. “M’ajuda amb la roba, a posar-me els mitjons, si alguna vegada cal cosir alguna cosa… Quan ve aprofitem i mirem què tinc a la nevera per menjar, si alguna cosa s’ha de llençar o si cal fer alguna compra”, afegeix l’Antonio.
I això és precisament el que fan. L’Antonio busca l’interruptor, apaga el televisor i el ventilador, agafa el bastó i s’aixeca recolzant la mà a l’esquena de la Gina perquè el guiï fins a la cuina. L’Antonio és cec. “Ensenya’m què hi ha a la nevera, Antonio. Et queden quatre llesques de pa, un munt de iogurts i també tens mandarines. Què soparàs avui?”
L’Antonio i els seus companys de pis viuen en un pis assistit d’Arrels. Són habitatges compartits on resideixen persones amb una llarga trajectòria de vida al carrer, que tenen una mobilitat reduïda i que, tot i tenir un estat de salut delicat, poden viure amb més independència i intimitat en el pis si se’ls ofereix suport en algunes tasques del dia a dia.
Acompanyar al metge, ajudar a posar en marxa la rentadora, anar a comprar, donar un cop de mà a qui no es pot dutxar sol, compartir converses, fer alguna petita cura si la persona ho necessita, estar al cas que la persona es prengui la medicació… El suport que es dona a cada persona és individualitzat i depèn de la situació i necessitats de cadascuna; l’objectiu d’aquest suport en la vida diària és que la persona pugui viure de la manera més autònoma possible i que pugui decidir.
“El més important de la nostra feina, però, és el vincle”, matisa la Gina González. “Intentem veure el món com el veu la persona per saber què necessita i fem una tasca de suport emocional. Quan visitem un pis, també intentem trobar-nos al menjador amb totes les persones residents, compartir una estona junts, abordar dificultats de convivència i promoure-la”. A través d’aquest vincle i des de la flexibilitat, es pot acompanyar també la persona en la reducció de danys quan consumeix alcohol o altre tipus de substància i li donem eines i alternatives perquè ho puguin fer. “Acompanyem sempre des de la confiança, perquè sense vincle no hi ha feina”, afegeix la Gina.
Un suport que requereix obrir la mirada
L’equip format per la Gina González i el Pere Blanco acompanya actualment 28 persones que viuen en una desena de pisos assistits. Les persones que hi viuen als pisos han tingut vincle anteriorment amb la Llar Pere Barnés, un recurs residencial que acull una quarantena de persones que han viscut al carrer, que tenen una salut orgànica, neurològica i mental fràgil i que necessiten suport de manera continuada. El programa de Pisos Assistits, de fet, neix perquè des de la Llar d’Arrels es va començar a detectar que algunes de les persones que hi vivien podrien viure de manera més autònoma en un pis, amb acompanyament.
“Al pis viuen de manera independent, però continuen venint a la llar a dinar o a prendre’s la medicació. Això fa que siguem el mateix equip de treball qui les acompanya, perquè nosaltres també estem presents a la Llar, i d’aquesta manera evitem sensacions d’abandonament”, argumenta el Pere Blanco. Si una persona es posa malalta o necessita més acompanyament temporalment, per exemple, pot anar a viure a la Llar mentre ens recupera.
A l’Antonio, de fet, l’han hagut d’operar. Quan li van donar l’alta, va optar per quedar-se a casa seva i ho vam poder respectar. “Una persona de la Llar venia a veure’m durant la nit al pis, per assegurar-se que em trobava bé i per si necessitava alguna cosa”, explica. D’això ja fa unes setmanes. “Quan vaig sortir de l’hospital, vaig decidir que deixava de fumar i de beure, després de tants anys. I així ho he fet”, repeteix, orgullós.
Mentre berenen al menjador del pis, l’Antonio demana a la Gina trucar per telèfon un altre company perquè sap que també està malalt. “Que et milloris!”, li diu. I, en penjar, li repeteix a la Gina un desig que ha anat expressant durant tota la tarda: “El que vull és tranquil·litat, viure sol i poder entrar a viure en un pis de protecció oficial”.