L’Oriol Admetlla i la Cristina Barellas són voluntaris a Arrels i, cada setmana, visiten persones que han viscut al carrer i que tornen a viure en un pis. Hem parlat amb ells sobre com es creen els vincles, les necessitats d’acompanyament tot i tenir una llar, el canvi de mirada i tot allò que aporta el voluntariat.
Quan una persona deixa de viure al carrer i comença a viure en un pis millora la seva situació, però també apareixen altres reptes importants: adaptar-se a un nou espai, cuidar-se, anar al metge, fer un munt de tràmits, afrontar la soledat… L’any passat, des d’Arrels vam garantir l’allotjament a 268 persones, la majoria de les quals en pisos individuals o compartits. A totes aquestes persones les acompanyem en el dia a dia a través d’un equip de treballadors i treballadores i amb la implicació de persones voluntàries. Per saber més sobre aquest acompanyament des de la perspectiva de les persones voluntàries, hem parlat amb la Cristina Barellas i l’Oriol Admetlla.
Com vau començar el vostre voluntariat?
Oriol: El vaig iniciar durant la pandèmia, quan vam començar a poder sortir al carrer. Jo soc soci d’Arrels des de fa anys i vaig pensar en vincular-me més. Em van proposar incorporar-me a l’equip de Suport a la Persona, visitant persones que ja viuen en un habitatge, però abans vaig col·laborar uns dies al centre obert, per introduir-me, i ara compatibilitzo les dues coses.
Cristina: En el meu cas, em vaig incorporar fa uns 5 o 6 anys; volia fer un voluntariat i vaig pensar que podia ser més útil acompanyant gent adulta. Vaig començar a visitar setmanalment persones que ja vivien en un pis. En l’actualitat, visito unes 4 o 5 persones. La idea és que no siguin moltes perquè és una manera de veure-les més sovint.
Com s’estableix el vincle i l’aproximació a la persona?
Cristina: Crec que s’ha de fugir del paternalisme, saber que aquella tarda compartiràs una estona a casa d’una persona, prenent un cafè en un bar, passejant… L’aproximació comença parlant de temes més generals com la política o el futbol, deixant que elles m’expliquin i explicant jo coses meves. Amb les persones que visito cada setmana s’ha creat no només un vincle, sinó una amistat.
Oriol: La construcció del vincle és diferent en el meu voluntariat al centre obert, on venen persones que viuen al carrer i que busquen descansar o utilitzar els serveis que donem, i en el meu voluntariat visitant persones que ja viuen en un allotjament. Les visites a casa seva les vaig començar amb més vertigen perquè quan vas a casa d’algú estàs allà amb ella, i ella espera que li parlis i li expliquis coses. Donar conversa i escoltar no és fàcil. Vas coneixent què li interessa a la persona, quines coses pots fer amb ella… En cap moment els he preguntat perquè han arribat a aquesta situació, perquè van començar a viure al carrer. Intentes establir una relació de confiança a partir del dia a dia.
Es tracta també de saber que cada persona és diferent?
Oriol: Els vincles i les relacions són diferents perquè cada persona, com nosaltres, té una personalitat. Comparteixen una problemàtica comuna, que és haver viscut al carrer, però demanen que les tractis de manera diferent. Amb el Youssef, per exemple, ens coneixem des de fa dos anys, hem creat complicitats i m’avisa quan no té ganes de parlar perquè se sent trist o sol. La Rosario, que fa menys que la conec, em demana que li expliqui coses i que no tinguem silencis. Els silencis amb una persona poden tenir un sentit i amb una altra un altre. A poc a poc aprens a interpretar-los. I això ajuda a la construcció de vincles.
Què penseu que és bàsic per a la construcció d’aquest vincle?
Cristina: La repetició. No el fet de fer una cosa extraordinària sinó la repetició, el fet d’estar-hi. Fer una visita i, dues setmanes després, tornar-hi, i dues setmanes més tard, anar-hi de nou. Això fa que a poc a poc la persona es vagi obrint i deixem enrere el to més formal. Jo, a l’inici del voluntariat, em preguntava per què no visitàvem més persones cada voluntari; i ho he entès. També fa vincle acompanyar-les a comprar coses que necessiten, com unes sabates o un jersei, perquè potser no se senten còmodes anant soles a comprar.
Oriol: Donar importància a allò que explica la persona, respectar allò que diu, respectar l’espai físic per no generar malestar. Això també ajuda a la generació de vincle.
Des de la vostra experiència, creieu que el fet de tenir un lloc estable on viure canvia molt la situació de la persona?
Cristina: En un 200%. L’habitatge és un punt de partida. Si vius al carrer és molt difícil recuperar-te d’allò que t’ha portat a viure al carrer, estàs en una marginalitat i no pots tenir cura de la teva persona. Un allotjament adequat és el primer pas per recuperar una qualitat de vida bàsica.
Relacions de llarg recorregut
Què penseu que aporta la vostra implicació voluntària?
Cristina: La feina de l’equip professional és indispensable i l’aportació dels voluntaris i voluntàries és imprescindible; som un tàndem. A mi, com a voluntària, les persones a les quals visito m’esperen per compartir la tarda, explicar-nos coses mútuament. Crec que aportem una relació equilibrada. També m’ha aportat, personalment, trencar estereotips.
Oriol: La gràcia és que les persones vegin persones –treballadores i voluntàries- amb rols diferents. No em veuen com a una persona que els ha de resoldre temes ni com algú que li diu que ha de fer un tràmit o qualsevol altre cosa. A més, el voluntariat ha influït en la meva mirada envers les persones sense llar. Tindria sentit que vingui cada setmana durant dos anys i que en dos anys cap situació no m’hagi afectat? No, i ara miro les coses diferents.
Des de la vostra experiència, creieu que la ciutadania que no està implicada com a voluntària pot també relacionar-se i fer coses per les persones que viuen al carrer?
Oriol: Cada dia, quan pujo la persiana, veig un home que dorm al carrer just davant de casa meva. Durant un temps no li deia res, però després l’he anat saludant i veig que altres veïns i veïnes li porten sopar, xerren. Tinc amics que em pregunten què poden fer amb una persona que viu al carrer al seu barri; els hi dic que la saludin i que el ritme de l’aproximació el marcarà la persona que viu al carrer. Si abaixa el cap, no passa res; si et responen, has començat una petita relació.
Cristina: En la meva tasca voluntària entro a casa d’algú, a la seva intimitat, i veig com de diferents són les persones. Fora d’Arrels, en alguna ocasió he parlat amb persones que he vist vivint al carrer, els he preguntat com estan i també alguns recursos. Com a ciutadans, crec que cal vèncer aquesta por que tenim, aquesta prevenció, aquest rebuig.
Com definiríeu el vostre voluntariat?
Oriol: Té un objectiu difícil de quantificar, intangible. És un voluntariat d’acompanyament en el qual la persona i jo ens hem de trobar bé. La meva aspiració és que tot vagi fluint i allò que vagi passant serà important; perquè cada persona a la que acompanyem és diferent.
Cristina: És de les coses més boniques que faig durant la setmana. Si l’hagués de definir, seria un voluntariat que es basa en les relacions de llarg recorregut.
Més informació:
- Mira les opcions de voluntariat que tenim actualment i participa!
- Aquí t’expliquem altres maneres de col·laborar amb Arrels i el nostre objectiu #ningúdormintalcarrer
- Llegeix les dades de la nostra memòria 2022