En el darrer any hem dit adéu al Manel, a l’Enric, al Mohamed, al Jaume, al Waldemar… i així fins a una trentena de persones que vivien o havien viscut al carrer i que coneixíem. Algunes han mort al carrer, altres a l’hospital i altres al pis o la residència on vivien. En alguns casos, les hem acompanyat durant una malaltia i, en altres, la mort ha vingut sobtada. Us expliquem com viure al carrer escurça els anys de vida i com acompanyem des d’Arrels.
A les 9:10h del matí, els operaris pugen a la bastida que els porta cap a un dels últims nínxols de la paret. Entren la caixa i tapen el forat amb ciment. Només se sent com treballen i, en cinc minuts, la feina està acabada. Nínxol tapat, sense làpida ni inscripcions.
Aquest matí acomiadem el Mircea. Vivia al carrer, tenia 47 anys i en feia 10 que el coneixíem i el passàvem a visitar. Al seu enterrament, de beneficència, hi hem anat nou persones d’Arrels i els dos operaris del cementiri.
“L’altre dia vam passar per la plaça on vivia per fer-li un homenatge i vam pensar que estaria bé que portés el seu nom”, comenta un dels voluntaris abans de marxar. “No et deixava indiferent. I els professionals de l’hospital i el CAP on l’acompanyàvem, un deu”, afegeix una altra voluntària.
Viure al carrer deteriora la salut i escurça els anys de vida. De mitjana, una persona que ha viscut al ras a Barcelona viu 20 anys menys que qualsevol altre veí i veïna de la ciutat. Els motius són molts i tots sumen: el fred, la tensió per buscar-se la vida cada dia, la violència a la qual està exposada la persona, la mala alimentació, els consums d’alcohol o drogues en alguns casos, l’escàs accés a la sanitat…
Escoltar la persona
Entre els anys 2006 i 2016, des d’Arrels hem acompanyat més de 6.500 persones sense llar de diverses maneres: visitant-les al carrer, a l’hospital o a la residència; oferint serveis bàsics com dutxa i consigna; garantint l’allotjament digne i estable. A 244 de totes elles, les hem acompanyat també en la mort quan ens han deixat. De mitjana, tenien 58 anys.
“L’acompanyament que fem és atemporal. De manera natural i gairebé sense adonar-nos compte, estem amb la persona durant l’última etapa de la seva vida i també durant la mort”, explica Ester Sánchez, responsable de l’equip de Suport a la Persona.
Moltes de les persones a les quals acompanyem tenen una salut fràgil a causa d’alguna malaltia física o mental; altres són grans i les visitem a la residència on viuen. També hi ha persones a les quals, per motius de salut, no tenim capacitat de cuidar-les i entren a viure en un centre sociosanitari; i hi ha persones que, pel fet de viure al carrer i els riscos que hi suposa, moren sent més joves.
Sovint també coincideix que persones que han viscut durant molts anys al carrer i que entren a viure en un pis comencen a tenir problemes de salut. “Entres a casa, et relaxes i apareixen malalties latents. La persona comença a anar al metge de manera habitual i es descobreixen malalties cròniques”, comenta Ester Sánchez. En altres casos, tot i que la persona tingui ja una casa on viure, la duresa de la vida al carrer i els problemes que es deriven del consum d’alcohol provoquen morts sobtades i que no esperàvem.
Una de les peces claus en aquest acompanyament és escoltar la persona i respectar les seves decisions. Ens va passar amb el Mohamed. Vivia a la llar Pere Barnés, una residència d’Arrels per a persones que han viscut al carrer i que tenen problemes de salut. “L’havien d’operar i ell no volia. Patia un deteriorament cognitiu però tenia molt clar què volia i des del CAP ens van ajudar a complir la seva voluntat”, explica Laia Vila, responsable de la llar. Un dia, va aparèixer un familiar del Mohamed i van marxar cap al seu país; 15 dies després, va tornar a la llar Pere Barnés per morir allà, com ell havia demanat.
Respectar la persona i la família
El Manuel, en canvi, ens va demanar no trucar a la seva mare i els germans tot i saber que estava molt malalt. Des d’Arrels el vam acompanyar durant el procés de la seva malaltia però va morir sol. El dia següent vam trucar a la seva mare.
“Moltes vegades, el que passa és que la persona té vergonya”, per això ens demana no trucar a la família, explica Josep Maria Anguera, educador social a Arrels. Quan la persona ens ha deixat i es contacta amb la família, aleshores la pregunta és clara: per què? “Hem de donar moltes explicacions. Hi ha fills que volen saber què va passar amb la persona, es fan preguntes i hem de ser neutrals sabent que hem acompanyat la persona i que també, d’alguna manera, estem acompanyant la família.”
En altres ocasions, en canvi, la consciència d’estar malalt i de la mort porten a retrobaments amb la família. Li va passar al José Manuel, que 30 anys després de no veure les seves filles les va poder trobar abans de morir; i al Driss, que es va retrobar amb la seva família i el van cuidar fins al final.
Com afecta la salut el fet de viure al carrer?
Des que Arrels es va crear ara fa 30 anys, acompanyar i atendre la persona és un dels pilars de l’entitat. Això significa visitar les persones que viuen al carrer i que es troben en pitjor situació, poder garantir allotjament estable, acompanyar al metge i garantir que les persones hospitalitzades no estan soles, visitar les persones que han passat a viure a una residència, garantir que sempre hi ha algú en un enterrament…
Durant el 2017, hem preguntat sobre el seu estat de salut a persones que viuen al carrer, persones que viuen en un pis o una habitació i persones que viuen a la llar d’Arrels. La percepció sobre l’estat de salut és molt subjectiva però ens ofereix algunes pistes interessants: tenir una llar dona estabilitat a la persona, li permet recuperar-se físicament i mentalment i ajuda a detectar problemes de salut i a seguir els tractaments mèdics de manera continuada.
Més informació: