Viure al carrer durant la pandèmia: més persones migrades, poc ús dels espais d’allotjament i sense pla de cribratge ni vacunació

A finals de novembre vam sortir al carrer a Barcelona per enquestar les persones que viuen al ras a la ciutat i saber, entre d’altres, com viuen la pandèmia de la covid-19. El 22% ens han explicat que mai abans havien viscut al carrer, més del 80% no han accedit a les places d’emergència habilitades per la covid-19 i un 34% s’han fet proves PCR, malgrat tractar-se d’un col·lectiu de risc. Ho detallem a partir de les entrevistes a 367 persones que viuen al carrer a Barcelona.

Qui ha començat a viure al carrer des de l’inici de la covid-19?

Una cinquena part de les persones que viuen al carrer a Barcelona, el 22% del total, han començat a viure al carrer en el context de la pandèmia de la covid-19. Abans del passat mes de març no havien viscut mai al ras. El percentatge de persones que es troben per primera vegada en aquesta situació no és superior al d’anys anteriors. Sempre que sortim al carrer a fer enquestes coneixem persones que fa poc temps que hi viuen (per exemple, el 2019 un 34% de les persones feia menys de sis mesos), fet que posa de manifest que hi ha mancances al sistema de prevenció i protecció social. En el context de pandèmia, el sistema ha seguit fallant tot i la crida al confinament, i hi ha moltes persones que han perdut casa seva i s’han sumat a les persones que ja es trobaven en aquesta situació.

Les persones que han començat a viure al carrer des de l’inici de la covid-19 fa, de mitjana, 4 mesos que estan en aquesta situació. Aquest temps d’estada al carrer pot semblar curt en relació a trajectòries molt més llargues, però es tradueix en un greu i ràpid deteriorament de la situació de la persona. A més, des del centre obert d’Arrels observem, des de fa uns mesos, els efectes de la crisis social de la covid-19: persones que s’han quedat sense feina i llar i dificultats per accedir als serveis socials i obtenir una resposta ràpida, entre d’altres.

8 de cada 10 persones que han començat a viure al carrer des de l’inici de la covid-19 són migrades (i un 55% de països extracomunitaris). El context de la crisi social de la covid-19 consolida un increment de les persones migrades que es troben en situació d’haver de viure al carrer, que observem des dels darrers anys (d’un 66% el 2016, a un 71% aquest 2020 i fins a un 78% entre les que porten menys de 9 mesos al carrer).

Qui s’ha pogut allotjar als equipaments temporals per la covid-19 i l’estat d’alarma?

Només l’11% de les persones que viuen al carrer a Barcelona ens han explicat que en algun moment s’han pogut protegir als equipaments d’emergència que l’Ajuntament va anar obrint des de finals de març per la covid-19, l’estat d’alarma i el confinament. Fins a un 83% de les persones entrevistades no han utilitzat aquestes places, que, majoritàriament, no donaven resposta a les necessitats i situació complexa de moltes persones que viuen al carrer. En canvi, van servir per prevenir noves situacions de sensellarisme al carrer: segons l’Ajuntament, un 40% de les persones allotjades no vivien prèviament al carrer.

Les persones que expliquen que sí que hi van accedir hi van estar, de mitjana, gairebé 2 mesos: un 37% d’elles a la Fira de Barcelona i la resta a altres espais. Proporcionalment han tingut més accés als allotjaments les dones que els homes (un 19% de les dones i un 9% dels homes); i les persones nascudes a l’Estat espanyol també hi han pernoctat en major mesura que les migrades (afirmen haver-hi accedit el 15% de les persones nascudes a l’Estat espanyol, un 10% de les de països comunitaris i un 9% de països extracomunitaris). De mitjana, fa 4 anys i 10 mesos que viuen al carrer.

Com han viscut la pandèmia i quines dificultats tenen?

La pandèmia de la covid-19 ha agreujat la situació de les persones que viuen al carrer a Barcelona i les dones han estat especialment afectades: més d’un 60% afirmen que estan pitjor que abans de l’inici de la pandèmia (un 45% entre els homes). També les persones migrades de països extracomunitaris (un 52%). Durant les entrevistes, les persones que viuen al carrer han explicat que els principals motius per estar pitjor són la pèrdua de feina o les dificultats per trobar-ne, tenir menys ingressos, la falta d’habitatge, les dificultats per demanar ajuda o l’aïllament social viscut en el context de l’estat d’alarma.

La meitat de les persones enquestades ens han explicat que tenen dificultats per alimentar-se amb àpats calents (el 52%), per fer tràmits de documentació (51%) o trobar llocs on descansar durant el dia (47%). També els costa, fins i tot, contactar amb el seu referent social (46%), accedir a robers on canviar-se la roba (45%) o a serveis d’higiene (42%).

Sense pla de cribratge ni pla de vacunació

Des de l’inici de la covid-19, no s’han activat plans de cribratge específics per a les persones que viuen al carrer ni s’han dotat els equips de carrer de professionals de la salut, cosa que podria reforçar la difícil vinculació de les persones sense llar al sistema sanitari i a l’atenció primària específicament, més enllà dels serveis d’urgències. Aquest és un dels reptes de l’atenció sanitària a les persones que viuen al ras, que pren més importància en un context de pandèmia com l’actual.

El 34% de les persones enquestades afirmen que en algun moment els han fet una prova PCR i un 4% mencionen altres proves per detectar si tenien la covid-19 (com controls de temperatura o anàlisis de sang). Un 2% de les persones enquestades consideren que han tingut la covid-19 i un 5% afirmen haver-ne tingut símptomes (es tracta de dades de malaltia percebuda i no en base a un diagnòstic, de manera que no són comparables amb dades sobre la incidència objectiva de la covid-19).

Entre les persones que viuen al carrer que afirmen haver tingut la malaltia o símptomes, només un 62% han tingut accés a proves PCR. Hi han tingut accés un 56% entre les persones que s’han pogut allotjar a les places d’emergència per la covid-19. Tal i com exposa Daniel Roca, metge referent de sensellarisme al CAP Drassanes, els valors de cribratge òptim haurien d’haver estat per sobre del 90%; especialment entre les persones allotjades a aquestes places —amb més risc de covid-19 per ser espais tancats— i les que han tingut símptomes.

Des de finals de desembre, amb l’inici de la vacunació contra el coronavirus: “les persones sense llar s’haurien de considerar un grup de risc prioritari per ser vacunat”, afirma el doctor Roca: “Per moltes raons: solen ser persones amb problemes d’immunitat, amb una mala nutrició, amb més malalties cròniques, amb patologies respiratòries, amb incidència de problemes d’alcoholisme o addiccions… Segurament amb més raó les persones sense llar allotjades en centres públics i privats, perquè són espais tancats”.

21 persones que vivien al carrer han mort durant la pandèmia

Haver de viure al carrer suposa un esforç constant per a la persona i l’exposa a molts riscos que deterioren el seu estat de salut i escurcen els anys de vida. Viure al carrer és perillós tot l’any i, al llarg dels 365 dies, se succeeixen dies de fred intens, de pluja o amb temperatures molt elevades; agressions físiques i verbals; llargues distàncies per desplaçar-se cada dia entre els recursos, etc. La pandèmia per la covid-19 ha evidenciat i agreujat els riscos que pateixen les persones que viuen al carrer.

Des del 14 de març de l’any passat —quan es va decretar l’estat d’alarma— i fins a l’actualitat, ens han deixat 21 persones que vivien als carrers de Barcelona. La més jove tenia 22 anys i la més gran en tenia 71. D’aquestes 21 persones, 17 han mort directament al carrer. Els motius no són directament la covid-19 però el context de pandèmia sí hi és present. A l’abril, en ple confinament estricte, tres persones que vivien al carrer van ser víctimes d’homicidis violents. Dos homes més van morir pocs dies després de l’inici de la pandèmia i durant l’octubre a causa d’altres violències. I aquests primers dies del 2021 i de fred intens, altres tres persones han mort mentre dormien al ras.

Més informació:

• La pandèmia per la covid-19 empitjora la situació de les persones que viuen al carrer
• Menys llocs per resguardar-se, més fred i més hores de vida al carrer
• Sis mesos vivint al carrer deterioren greument la situació de les persones