Violències invisibles, infàncies trencades, suport veïnal… i fins a 800 històries de persones sense llar

Ja fa vuit anys que sortim al carrer a enquestar les persones que viuen al ras. Els preguntem sobre les seves trajectòries de vida al carrer, si es troben bé de salut, si tenen prou ajuda. Aquest 2023, hem tornat a fer entrevistes; aquesta vegada, ho hem fet de dia, amb la col·laboració de tretze entitats amigues i amb la implicació de 381 persones voluntàries. Fins a 800 persones sense llar han volgut respondre les nostres preguntes.

Ara fa tres mesos que l’Aitor va començar a viure al carrer. Des de fa uns dies, dorm a prop de la platja i alguns matins agafa el metro per arribar a la part alta de la ciutat i esmorzar. “Alimentar-me no és difícil, però alimentar-me calent sí que ho és”, diu. En aquests tres mesos, li han robat algunes pertinences i ha estat ingressat a l’hospital per una pneumònia. Mentre estava a l’hospital, ningú li va preguntar si en sortir tindria un lloc on anar; en aquests tres mesos, tampoc hi ha hagut cap treballador/a social que conegués la seva història.

L’Aitor té 24 anys. El Manuel, en canvi, en té 59 i fa 15 anys que viu a la intempèrie. Fa temps va tenir una feina, després va passar per la presó. Fa molts anys que no té contacte amb la família, però té un amic en qui confiar que, de tant en tant, li deixa dutxar-se a casa. Els veïns i veïnes del barri a vegades també l’ajuden.

Fins a 800 persones sense llar han participat aquests dies a Barcelona a una enquesta que hem preparat des d’Arrels i que hem pogut fer gràcies al suport d’altres entitats i serveis que habitualment atenen persones que viuen al ras i gràcies a moltes persones voluntàries. La majoria d’aquestes persones, unes 650, vivien directament al carrer, i les altres 150 persones es trobaven en altres tipus de sensellarisme.

Hem trobat 800 històries diferents i situacions molt diverses: joves que comencen a viure al carrer; gent gran que fa temps que viu al ras; persones amb estudis i altres que no van poder acabar l’institut perquè la situació a casa era complicada; gent que ha perdut la feina o que, en morir la seva mare, va perdre casa seva.

A moltes de les converses, s’han repetit situacions i mancances que apunten al nostre sistema d’atenció i prevenció. Moltíssimes persones ens han explicat que poden menjar, dutxar-se, canviar-se de roba o descansar gràcies als centres públics i privats que hi ha a la ciutat. També ens han parlat de les violències més directes que reben, com patir robatoris o violència física, i a través de la conversa hem detectat altres violències més invisibles que moltes vegades s’acaben normalitzant.

“Durant un temps, la meva parella i jo dormíem al mateix lloc, al centre de Barcelona, i cada dia el mateix agent de la Guàrdia Urbana venia a les 5 de la matinada i ens deia ‘no podeu estar aquí'”, relata el Paco. Després, es van traslladar a un petit parc on se sentien protegits i hi havia un lavabo públic que els era de molta utilitat. “Però ara els han tret, els lavabos, i hem tornat a canviar de lloc, a la porta d’un local on el propietari ens deixa dormir a la nit”.

Les enquestes que hem preparat aquest any pregunten si la persona està o no empadronada, si té o no targeta sanitària, si rep o no atenció social. També aprofundeixen en la situació administrativa de les persones i incorporen un bloc de preguntes sobre la infància i l’adolescència. “Hem parlat amb persones amb vides molt trencades, que en molts casos també han tingut infàncies trencades, però que les han volgut recordar agraïdes”, comenten diverses persones voluntàries.

14 centres i 17 punts sensibles al carrer

En edicions anteriors de l’enquesta, hem sortit durant la nit pels carrers de Barcelona per entrevistar les persones que vivien al ras. Aquest any, però, hem canviat la metodologia i hem fet les enquestes en horari diürn, sortint al carrer a buscar les persones, però també comptant amb altres espais privats on les persones que viuen al ras solen anar a dinar, esmorzar, dutxar-se o descansar. En concret, hem col·laborat amb 13 centres i recursos: Àmbit Prevenció, Caliu, CAS Baluard, Dit i Fet, l’Exèrcit de Salvació, Heura, l’Hospital de Campanya Santa Anna, el menjador Gregal, Mañana en Compañía, Metzineres, l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, el menjador de Sant Cebrià i el gimnàs social Sant Pau. Des d’Arrels, hem sumat l’espai del nostre centre obert.

El 60% de les enquestes les hem fet sota cobert, en aquests centres i recursos, i un 40% les hem fet directament al carrer, a persones que sabem que estan més soles i que no solen anar als serveis. Això ho hem fet a través de l’equip de carrer d’Arrels, que durant les últimes tres setmanes ha sortit a entrevistar persones amb qui tenim vincles i altres persones que visitem de tant en tant però amb les quals encara no hi ha tanta confiança. També ho hem fet gràcies a la implicació de persones voluntàries que, durant els dies 13, 14 i 15 de juny, han recorregut places, estacions de transport públic, porxades i fins a 17 punts sensibles de Barcelona que actualment acullen moltes persones dormint al ras.

Passejant aquests dies pel carrer també hem conegut persones amb qui no teníem relació i que no havíem detectat. El Joao feia tres dies que dormia a la intempèrie, a causa d’una disputa familiar; quan el vam trobar, anava amb una maleta gran on guardava totes les seves pertinences, esperava poder guardar la documentació a casa d’un amic i no sabia on anar a demanar ajuda. El Mohamed, en canvi, fa quatre anys que va perdre casa seva i ara viu en un banc on recolza les seves pertinences i un carret que li serveix per recollir ferralla. “Tenia una casa, tenia les meves coses”, ens diu. Algunes nits, no pot descansar perquè un grup de joves seu al banc del costat i fa soroll amb els patinets. Quan li preguntem si es troba bé de salut ens diu que sí, però uns segons després s’atura, respira fondo, i ens diu que el cor li fa mal. “Recordar la meva família, haver tingut una llar, veure que ara estic al carrer… Tot això fa mal, i és el motiu pel qual normalment no vull parlar amb molta gent”.

Gràcies a les 381 persones voluntàries que us heu implicat

Des que vam començar a realitzar les enquestes l’any 2016, unes 3.800 persones s’han sumat com a voluntàries i han fet possible l’acció. Aquest any, hem comptat amb 381 voluntaris i voluntàries que han tingut l’oportunitat de conèixer què passa quan una persona viu al carrer i quines necessitats té.

“Ens ha sorprès haver d’entrevistar nois joves que viuen al carrer, pensàvem que hi havia altres casuístiques”, coincideixen a dir dues persones voluntàries. “Hem vist xavals que venen de països africans, que estan sense papers, en procés d’empadronament… persones que ho tenen tot en contra”, afegeix la Montserrat, també voluntària.

En aquest sentit, el Santi destaca la duresa de la situació de les persones que han entrevistat: “Una persona que ha estat a la presó, que té el VIH, que t’està dient que està deixant de consumir i que necessita un pis, però que no li faciliten. És la realitat, però és dur”. “L’experiència és dura, però alhora també t’ajuda a entendre les seves situacions. Qui som nosaltres per dir què està bé i què està malament i què podríem arribar a fer?”, es pregunta la Jenny, voluntària.

Més informació:

• Mira algunes fotos de l’acció
• L’any passat també vam entrevistar persones que vivien al carrer. Les seves respostes les hem publicat a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar
• Vols fer un voluntariat a Arrels? T’expliquem les necessitats que tenim actualment.
• Aquí trobes altres maneres de col·laborar!