Al juny del 2017 vam sortir per Barcelona per entrevistar les persones que viuen al carrer. Els resultats van confirmar una realitat: el 75% de les persones pateixen una situació de vulnerabilitat mitjana o elevada i estan exposades a riscos com la violència. Les seves respostes ens ajuden a detectar els principals drets vulnerats i a elaborar propostes.
A Barcelona, 1.026 persones viuen al carrer, 2.000 passen la nit als recursos públics i privats i més de 400 viuen en assentaments irregulars. Les nits del 6, 7 i 8 de juny del 2017 vam sortir pels carrers de la ciutat per enquestar les persones que dormen al ras i saber com es troben i què necessiten. Vam parlar amb 358 persones. Amb la informació obtinguda hem elaborat una sèrie de propostes.
1. Garantir el padró i la targeta sanitària
El punt de partida:
- Estar empadronat en un municipi significa poder accedir a altres drets bàsics, com l’assistència sanitària pública, els serveis bàsics d’atenció primària i ajudes d’urgència social. A Barcelona, les persones que viuen al carrer i que no tenen un domicili fix que les permeti empadronar-se, ho poden fer sense domicili fix.
- La targeta sanitària és imprescindible per accedir als serveis sanitaris públics; si no la tens, només pots accedir a urgències, el que significa no poder tenir una atenció mèdica continuada.
Què hem trobat:
- De les persones que vam entrevistar en el cens de persones sense llar, el 43% afirmen estar empadronades a Barcelona. El 44,1% no ho està i un altre 12,8% no ho sap. Segons la procedència, més de la meitat de les persones entrevistades i de nacionalitat espanyola o comunitària estan empadronades; en el cas de les extracomunitàries, el percentatge és del 46%.
- També és inferior al 50% el nombre de persones amb targeta sanitària: el 41,6% diu no tenir-la i el 10,9% no ho sap. Una de cada tres persones ha rebut atenció mèdica a urgències.
Què proposem:
- Per empadronar-se, qualsevol persona necessita poder-se acreditar. Quan vius al carrer, és fàcil perdre o quedar-se sense documentació i, sobretot en el cas de les persones d’altres procedències, a vegades és complicat recuperar-la. Si totes les persones que viuen al carrer comptessin amb un referent social que els ajudés a solucionar aquest tema de papers, seria més fàcil.
- En el cas de les persones extracomunitàries que estan en una situació administrativa irregular, el fet de no tenir papers els impedeix accedir a recursos a mig i llarg termini. Cal buscar una resposta, especialment en els casos amb caràcter humanitari.
2. Accedir a habitatge estable i a preu assequible
El punt de partida:
- L’accés a l’habitatge és un dret principalment vulnerat per a les persones que dormen al carrer i que afecta altres drets de la persona: a la intimitat, a sentir-se protegida, a la salut… També significa més problemes per trobar feina i estar permanentment en tensió.
Què hem trobat:
- De mitjana, les persones sense llar que hem entrevistat viuen al carrer des de fa 3 anys i 4 mesos. La majoria dormen sempre al carrer i el 58% fa un any o més que viuen al ras.
- Tampoc compten amb ingressos estables i dignes amb els quals puguin accedir a un habitatge: el 66,2% de les persones entrevistades assegura no rebre cap prestació social, pensió, salari ni diners d’alguna feina informal. A més, un 9,5% diu que ha hagut d’abandonar el lloc on vivia per motius de salut física i un 14% ha tingut dificultats per accedir-hi a causa del consum d’alcohol o drogues.
Què proposem:
- Impulsar l’habitatge a preu assequible a Barcelona i facilitar que les persones sense llar puguin optar a pisos de protecció oficial. En l’actualitat, per a una persona que dorm al carrer i que no disposa d’ingressos fixes ni estables és molt difícil optar en igualtat de condicions als habitatges de protecció oficial. En aquest sentit, també cal promoure més dotacions habitacionals específiques per a persones sense llar.
- Qualsevol persona que viu al carrer hauria de poder accedir a la Mesa d’Emergències Socials de Barcelona. Es tracta d’un òrgan que vetlla perquè totes les persones que es trobin en situació de vulnerabilitat extraordinària i de pèrdua imminent de l’habitatge puguin accedir a un habitatge de lloguer social però que actualment deixa fora les situacions de sensellarisme de carrer.
- Proposem no condicionar l’accés a l’habitatge per manca de recursos econòmics, estat de salut i consum d’alcohol.
3. Espais nocturns i de baixa exigència
El punt de partida:
- Tothom té dret a sentir-se protegit i a no haver de dormir al carrer. La realitat a Barcelona, però, és que 1.026 persones viuen al ras i que unes 2.000 persones pernocten als recursos públics i privats. En els darrers anys han augmentat les places d’acollida però encara ha augmentat més el nombre de persones que viuen al carrer (un 56% des de l’any 2008).
Què hem trobat:
- El 31,6% de les persones que dormen al carrer i que hem entrevistat han estat víctimes d’agressions físiques i/o verbals, una xifra que en el cas de les dones augmenta fins el 40% i que en el cas de les persones més cronificades és encara superior. El 75% de les persones entrevistades, però, pateixen una situació bastant o molt vulnerable.
Què proposem:
- La solució definitiva al sensellarisme és l’habitatge a preu assequible però mentre no arribi creiem que cal fer propostes a curt termini perquè la gent pugui deixar de viure al carrer. Proposem obrir espais petits per tota la ciutat, de baixa exigència, que respectin la privacitat i que serveixin per crear vincles amb les persones i saber què necessiten.
4. Treballar des de cada municipi
El punt de partida:
- Qualsevol persona que dorm al carrer hauria de poder ser atesa al municipi on viu i tots els municipis i consells comarcals haurien de comptar amb els recursos suficients per fer-ho.
- Segons la Llei de Serveis Socials, els municipis i consells comarcals amb més de 20.000 habitants haurien de donar resposta a les persones en situació de vulnerabilitat mitjançant els serveis socials i recursos com menjadors i allotjament temporal. La realitat és que a vegades es recomana a les persones que dormen al carrer anar a altres ciutats més grans. Aquesta manera de fer trasllada la problemàtica en comptes de resoldre-la i desarrela encara més la persona.
Què hem trobat:
- El 46,4% de les persones entrevistades afirmen viure a Barcelona des de fa més de 5 anys. Un altre 22,9%, en canvi, viu a la ciutat des de fa menys d’un any.
Què proposem:
- Proposem potenciar una visió metropolitana i catalana del sensellarisme perquè les persones puguin ser ateses al seu municipi. Així com el metro i els autobusos connecten l’àrea metropolitana, per què no coordinar els esforços per atendre les persones sense llar?
- A nivell català, calen lleis i pressupostos adients que reforcin els municipis i els permetin anar més enllà dels recursos d’urgència.
5. Intercanvi d’informació
El punt de partida:
- Moltes vegades passa que la persona ha de repetir la seva història als diferents serveis que utilitza. En el cas de Barcelona, existeix una xarxa d’entitats que treballen amb persones sense llar, a més dels recursos de l’administració, però la informació no és compartida.
Què hem trobat:
- El 45,5% de les persones entrevistades afirma haver rebut atenció per part de serveis socials o serveis similars en els darrers sis mesos.
- El 15% diu haver fet ús de les urgències socials o serveis d’atenció a víctimes de violència, prevenció d’abusos, d’atenció a la salut mental, etc.
Què proposem:
- Proposem crear un sistema digital que reculli tots els serveis que atenen persones sense llar a Catalunya i una base de dades comuna de persones que utilitzen els serveis per actuar de manera més eficient.
Més informació: