Any 1987: a Barcelona gairebé no hi ha recursos públics ni privats consolidats per a persones sense llar ni se sap quanta gent dorm al carrer. En aquest context, un grup de voluntaris posa en marxa un centre obert que vol acollir persones que viuen al carrer. Així va néixer Arrels i des d’aleshores ha atès 7.500 persones. En aquests 25 anys el context ha acompanyat: s’han creat nous recursos públics, es treballa en xarxa amb la resta d’entitats i s’han aprovat lleis i plans contra la pobresa. La crisi actual, però, planteja reptes.
“Recordo el dia que va obrir el centre obert. Volíem un local de 1.000m2 que obrís 24 hores i es va quedar en un de 60m2 que obria dues hores, amb aigua de dipòsit, cuina i un petit menjador. A Barcelona no hi havia un centre així.”
Qui parla és Ramon Noró, coordinador de l’àrea d’Incidència d’Arrels i una de les persones que va engegar el Centre Obert Arrels per a Transeünts fa gairebé 25 anys. A Barcelona existien l’alberg de Sant Joan de Déu, el Centre de Convalescència Santa Lluïsa de Marillac i poca cosa més; es desconeixia quanta gent dormia al carrer, no existia el Programa Municipal d’Atenció a Persones sense Sostre i tampoc s’havia creat la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat ni la Renda Mínima d’Inserció.
Quatre mesos després d’obrir el centre obert, una dotzena de persones que vivien al carrer hi passaven cada dia i els voluntaris treien conclusions: “Hem après que el tracte personal, l’escoltar, dignifica la persona i per això tornen i creen lligams. Hem intentat buscar solucions: pagar alguna pensió, tramitar documentació, derivar a altres centres… Hem conegut les nostres limitacions”.
En pocs anys el projecte va començar a prendre forma: el centre obert es va ampliar, es va contractar la primera persona i es van crear equips de carrer i el Refugi, un espai d’acollida temporal i baixa exigència. Una de les persones que va conèixer l’Arrels inicial i que segueix vinculada és Juan Olarte: “Recuerdo el primer centro abierto, con una ducha; y que estuve en uno de los primeros pisos, con pocos muebles”.
Pilar Malla, que després ha estat Síndica de Greuges de Barcelona, treballava a Càritas: “A l’autobús veia voluntaris d’Arrels que acompanyaven persones a l’hospital. Era una tranquil·litat saber que algú s’ocupava seriosament dels sense sostre”.
Barcelona i les persones sense llar
Als 90 van sorgir més recursos per a les persones sense llar. Carles Cabré dirigeix els Serveis d’Atenció Social de Progess, organització que presta serveis socials a l’Ajuntament de Barcelona, i en aquells anys ja coneixia la realitat de les persones sense llar: “L’Ajuntament tenia un servei de primera acollida amb assistents socials reactius i no hi havia una política municipal amb cara i ulls per afrontar la problemàtica de les persones sense llar”. Així van néixer els Serveis d’Inserció Social (SIS), amb una missió: saber quanta gent hi havia al carrer a Barcelona.
Avançar no va ser fàcil. Segons Núria Carrera, actual degana del Col•legi de Treballadors Socials de Catalunya i que al 1992 treballava a Creu Roja, “els recursos estaven molt per sota del que havia de ser” . “A mesura que posàvem en marxa serveis s’evidenciava que hi havia persones que soles no podien superar la situació”, afegeix Ramon Noró.
Diàleg i més diàleg
A principis dels 90, el primer intent d’Arrels de crear un pis estable per a persones sense llar no havia funcionat, el centre obert s’havia traslladat al carrer Riereta i la idea de crear la Llar Pere Barnès ja estava present.
Al 1995, Núria Carrera era regidora de Benestar Social de l’Ajuntament: “Recordo aquella època amb molt esforç d’explicar el paper que podien tenir les polítiques socials”. També al 1995 l’Ajuntament va inaugurar el Centre de Dia Meridiana, i li van seguir iniciatives com el programa d’acolliment hivernal, Can Planas i el Pla de Pobresa de l’Ajuntament; i de manera paral•lela, entitats com el Centre Obert Heura. “És a finals dels 90 que Arrels comença a transformar-se i créixer”, afegeix Ramon Noró.
Recursos i lleis que acompanyen
En els darrers deu anys, l’abordatge del sensellarisme a Barcelona ha canviat. Un exemple és l’evolució de l’allotjament que ofereix Arrels. Del Refugi es va passar a finançar allotjament a pensions. Al 1999, dormir en una pensió costava 240 euros al mes; per això al 2001 es va engegar el Programa d’Accés a l’Habitatge, per oferir allotjaments més dignes i econòmics. Al 2007 es va inaugurar la Llar Pere Barnés i en els darrers anys, amb la crisi, s’ha afegit l’opció de les habitacions de relloguer.
A nivell públic també s’ha fet un esforç: l’operació fred va passar a durar tot l’any i es van obrir nous albergs. Aquesta evolució va venir acompanyada de normatives que han afavorit les persones vulnerables, com la Llei de la Dependència, la nova llei de Serveis Socials i el Pla Municipal d’Inclusió Social.
Els reptes que planteja la crisi
Al novembre Arrels farà 25 anys, una celebració que vol posar l’accent en la importància de ser útils. Des que es va crear l’entitat, i amb el suport de 1.300 voluntaris i professionals, s’han atès més de 7.500 persones sense llar. El 25è aniversari arriba en un moment de crisi econòmica i planteja reptes. Segons Pilar Malla, en política social “ens estem dedicant a apagar focs i no es prevenen focs futurs”. De la mateixa manera pensa Núria Carrera, que aposta per una “discriminació positiva” vers els més vulnerables.
En el cas de les persones sense llar el perfil està canviant i, si no es té cura del sistema de protecció social, més gent caurà en exclusió severa. Preocupa la situació de les persones immigrants sense regularitzar i sense llar, i les persones al carrer amb malaltia mental. Des de la seva experiència al carrer, Juan Olarte ho corrobora: “Hay más gente en la calle, sobre todo de fuera de España. Los servicios sociales están llenos y en los comedores hay lista de espera. En el futuro Arrels y otras entidades no llegarán a todo”.
Cabré destaca els reptes pendents: equipaments “crítics, amb estatus de privilegi” basat en criteris socials; més recursos als municipis fora de Barcelona; millorar la coordinació del sistema de protecció social; i “que lo públic deixi de ser reactiu”. “Calen recursos més individuals i vinculats a pisos protegits”, continua Carrera.
Arrels afegeix més reptes: continuar el treball en xarxa, garantir una política d’ingressos suficients als més vulnerables i tenir en compte que no totes les persones sense llar seran autònomes ni productives laboralment però que poden aportar a la societat en altres nivells. Juan Olarte ho té clar: “¿El futuro? Soy feliz a mi manera pero siempre se puede mejorar”.
25 anys fent xarxa i voluntariat
En aquests 25 anys d’història, Arrels ha acompanyat les persones sense llar en una situació més fràgil i consolidada d’exclusió, i això s’ha fet fomentant el voluntariat i el treball comunitari amb entitats i administracions.
El primer centre obert es va obrir gràcies a un grup de persones voluntàries vinculades a les parròquies de Sant Pere Claver i de Sant Miquel del Port i a entitats com Càritas, ordres religioses com les RR de la Immaculada Concepció, Filles de la Caritat i Germans de Sant Joan de Déu. Avui dia, més de 220 persones són voluntàries a Arrels. “La tasca d’Arrels, de fet, es fa gràcies a les persones voluntàries que acompanyen en el seu procés les persones sense llar i complementen la feina de seguiment social dels professionals”, diu Ramon Noró.
En el cas del treball en xarxa, és indispensable per avançar en la lluita contra el sensellarisme. Un exemple clar és la creació de la Fundació Mambré al 2007 per part del centre Assís, la Companyia de les Filles de la Caritat, l’Ordre Hospitalari de Sant Joan de Déu i Arrels, per donar resposta a la manca d’allotjament adequat per a persones sense llar a Barcelona. I un exemple més: la “Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar, formada per 26 entitats i l’Ajuntament, per engegar projectes comuns i sensibilitzar la població.